CINE-FORUM “La Belle Saison”

 

Aquest proper dilluns 8 de maig a les 20h, a l’ELI La Clandestina, projectem  la pel·lícula de “La Belle Saison”, de Catherine Corsini. Veniu a veure-la i a comentar-la plegades!

Sinopsi: La història va començar a París, al 1971. Delphine coneix a Carole. La primera, filla de camperols, es muda a la capital per aconseguir una independència financera i somia amb tenir la seva pròpia vida sota el seu control, quelcom impensable en aquella època. La segona, parella d’Alexandre, viu feliçment els començaments de la revolta feminista. Una és misteriosa i reservada, però té clar que li agraden les dones. L’altra, ignora totalment que pugui sentir una atracció cap a aquestes. La història d’amor que comencen juntes, desequilibra les seves vides i es troben amb la realitat.

Cine-Forum

Kafeta 4rt Aniversari Degenerades

Des del col·lectiu Degenerades de dones, lesbianes i trans estem preparant una kafeta per celebrar el nostre quart aniversari el proper dissabte 26 de novembre a la Eli La Clandestina (Passatge Dos de Maig 14-16 (M) L5 Sant Pau-Dos de Maig). Serà un dia per compartir i debatre sobre el feminisme, i també per passar-ho bé i conèixer-nos entre totes. Hi haurà música, actuacions, tallers, exposicions, espai per infants, menjar i beguda.

PROGRAMA

12.00-13.30h: Taula rodona «Feminismes i privilegis»

Taula-debat entorn als feminismes a Barcelona, on ens preguntarem si tenen en compte la diversitat de realitats de les dones, lesbianes i trans. Reflexionarem sobre si els feminismes de la nostra ciutat tenen en compte la interseccionalitat, o si per contra són exclusius i se sostenen en els privilegis d’algunes.

Ponents: Liando la Mora

12.00-14.30h: Vermut

13.30-14.30h: Concert de «Las amigas de la Yoli». Cançó d’autora, poesia i rap, per i des de la resistència

https://www.youtube.com/watch?v=2WofeL3vi38

14.30-15.30h: Dinar vegà

15.45-16.05h: Monòleg d’humor feminista de Núria Pérez

16.30-18h: Xerrada «Polititzar el malestar des de l’experiència de la bulimia, el dol i la malaltia» amb ponents per confirmar

Vulnerar-se. Deixar-se tocar. Esgarrapar-se el fetge. Deslliurar-se. Obrir i aclucar els ulls. Acaronar les pors i els fantasmes. Ballar l’espiral. Despertar en l’ara i l’aqui. En nosaltres.

17.30-18.30h: Espai infantil amb Conta-contes a càrrec de BeLoba

18.30-19h: Espectacle de teles «Desitjos»

19.15-20h: Micro obert; espai per compartir des de la lliure creativitat.

20.00-00.00h Concerts i sopador amb

Ke te Kalles, Masiva; https://www.youtube.com/watch?v=m-Mm5J1-2WM

Lulla & Bittah; https://www.youtube.com/watch?v=74TtayrXRic

i per finalitzar la festa tindrem PD Laon.

cartell_deges_programa

 

Mònica Vilar, una dona que mou fitxa

3

Els escacs són un joc que en versió competició està considerat com un esport olímpic.  En els sis segles d’història d’aquest joc són poques les dones que han protagonitzat competicions, ja sigui a nivell professional o amateur. La  Mònica és una d’elles.

Mònica Vilar López va néixer a Olot, Girona el 27 de juliol de 1970.

És jugadora d’escacs i va ser campiona d’Espanya l’any 1995 a la final jugada a Vitòria i va resultar subcampiona els anys 1991 i 1992. Ha estat sis vegades campiona femenina de Catalunya d’escacs.

També ha participat representant a Espanya en les olimpíades d’escacs en tres ocasions (1992,1996, 1998) així com en el campionat d’Europa d’escacs per equips (1992).

Forma part del club d’Escacs d’Olot des del 1977 fins a dia d’avui.

 Què són per a tu els escacs?

Per a mi és un esport, un esport mental que m’agrada perquè el pot practicar tothom a totes les edats, no té cap límit, pots veure una partida que està jugant un senyor de setanta anys amb un nen de deu anys. Trobo que fa que sigui un esport  al que hi pots jugar sempre, això m’agrada.

Quan vas començar a interessar-te per aquest món? Qui te’n va ensenyar?

Quan era ben petita  veia  jugar al meu pare a casa. Ell es posava sol amb el taulell per estudiar-lo, tenia llibres d’escacs per aprendre. Jo el mirava i sentia curiositat. Li vaig començar a dir que volia jugar amb ell així que el meu pare tot veient la meva afició em va ensenyar . Poc després em va inscriure al Club d’Escacs d’Olot.

Vaig començar  al Club amb set anys, i de seguida em vaig sentir una més, m’hi trobava ben acollida i còmoda, però estem parlant de l’any 1977, llavors una nena jugant a escacs era… era la única en tota la província! Hi havia senyors d’altres clubs que s’enfadaven si els guanyava , senyors grans que es molestaven.

Actualment hi ha varies nenes jugant als clubs però en aquella època no n’hi havia cap.

Buscant informació i referències sobre la teva trajectòria apareix que ets “Mestre Fide”. Què vol dir exactament?

Amb els escacs també hi ha un sistema de categories . Hi ha la categoria màxima, que és Gran Mestre, per sota hi ha Mestre Internacional, i després Mestre FIDE. Jo sóc Mestre FIDE femenina .

Per les categories masculines  els títols porten afegit el susbtantiu ‘Absolut’ i per a les femenines ‘Femení’. Per exemple: Gran Mestre Aboslut i Gran Mestre Femení

Pots dedicar-te als escacs a nivell professional? És a dir, t’hi pots guanyar la vida?

Per dedicar-t’hi professionalment jugant campionats, cal estudiar tot el dia, dedicar-te exclusivament als escacs. No deixa de ser un esport minoritari i els que s’hi guanyen bé la vida  són molt pocs que estan a l’elit.

Després també hi ha jugadores i jugadors que s’hi dediquen professionalment, tot i no estar a l’elit,  sobretot fent classes.

2

 

Quines són les  teves jugadores referents ?

A nivell femení, Judith Polgar és la millor jugadora que hi ha hagut de totes les èpoques.  Ha jugat entre l’ elit mundial, ha estat vuitena del món  i cap jugadora  fins avui  ha aconseguit el que va aconseguir ella en el seu moment.

A nivell masculí, Kasparov.  M’agrada molt el seu joc i ha estat molts anys . També m’agrada Carlsen que és l’actual campió del món.

 

Parla’ns una mica del Club d’Escacs d’Olot.

És un dels clubs més grans que hi ha a la província i té molta història; es va fundar l’any 1948 i sempre ha estat arrelat a la ciutat i proposant activitats . El club fa classes a a les escoles, en horari escolar. Els nens i nenes coneixen els escacs, n’aprenen i als que els agrada continuen.

Actualment som aproximàdament un centenar de persones sòcies.

I d’aquest centenar de persones, quantes són dones?

Es poden contar amb els dits d’una mà… n’hi deuen haver quatre o cinc, som molt poques.

T’hi trobes bé en aquest club?

Estic a l’Olot des de petita, i no he tingut cap problema. Al contrari, m’hi he sentit molt còmoda, i com que m’han vist crèixer, sempre he estat una més, i així m’he sentit.  De petita hi havia alguns senyors grans que s’enfadaven,  em passava quan jugava a altres clubs fora de l’Olot, i aquí tenia sort del recolzament del meu pare, que sempre m’acompanyava als campionats. Aquest fet però va passar poques vegades, i sobretot al principi de jugar, després, quan ja tothom em coneixia, no hi havia cap problema.

Penses que és podria aconseguir que més dones s’interessin pels escacs?

El món dels escacs és un món majoritàriament d’homes, crec que s’haurien de promocionar més els escacs entre les nenes, no es promocionen.

Un bon exemple de la importància de la promoció seria França on tots els equips que juguen la lliga obligatòriament han de tenir  un jugador juvenil i una jugadora dona. La tasca de promocionar els jugadors/es  tant juvenils com femenins recau sobre els clubs. Han aconseguit que hi hagi moltes noies a França que juguin a escacs i  tenen un equip femení dur, potent. En les olimpíades i els Europeus els equips que tenen més rànquing són francesos.

Fa anys, quan estava a la delegació de Girona  es va proposar fer quelcom semblant i de manera progressiva promocionar les nenes, però els clubs no van voler i no ho van aprovar. No és un tema que els interessi massa.

També considero que donar premis en els campionats femenins, tot i que hi ha gent en contra,  seria una manera de motivar i promocionar.

 monica 1Quines habilitats o capacitats es requereixen o  s’activen quan una es disposa a jugar una partida d’escacs?

El que requereix és sobretot concentració per poder analitzar i calcular.  Això ho aprens a base d’estudiar partides, d’entrenament en temes de càlcul de varies jugades i de jugar molt. Per a la gent que s’inicia i concretament a la mainada els ajuda a concentrar-se, a prendre decisions.  Si t’equivoques has d’acceptar  la decisió i tirar endavant amb totes les conseqüències.

Creus que aquestes capacitats són pròpies d’un perfil psicològic determinat o més pròpies d’un gènere o d’un altre?

Tinc la meva opinió però no sé perquè hi ha menys noies que nois  igual que no sé perquè hi ha menys noies a carreres d’enginyeria. Crec que les persones mes tímides tenen mes facilitat , doncs en l’esport d’equip influeix més la timidesa però en escacs aquest fet no passa . Tot i així, els escacs són  un esport fantàstic perquè tothom pot jugar sense límit d’edat o perfil psicològic.

 Én els grans tornejos i olimpíades d’escacs es competeix per separat en categories d’homes i dones. Què opines sobre aquest fet?

No té lògica la  segregació entre homes i dones, la igualtat a nivell de capacitat és la mateixa .

Però considero que actualment està bé la separació perquè no hi ha igualtat a nivell de quantitat i es necessita promocionar  les noies perquè s’aconsegueixi la igualtat concretada en tants homes com dones que estan jugant al mateix nivell. No sé si s’aconseguirà algun dia, perquè no s’ està fent res perquè això sigui així.  Quan arribem a la igualtat ja no caldrà separar i deixarà de tenir sentit.

En aquest marc s’ha organitzat de cara al juliol d’enguany el “Congreso Internacional por la igualdad de las mujeres en la Ajedrez” a Vitòria, amb l’objectiu de visibilitzar i atraure dones al món dels escacs. Creus que són necessaris aquests congressos o iniciatives semblants?

Estan bé aquestes iniciatives però  fer un congrés un cop a l’any no és suficient si  només ens quedem  amb això. L’exemple més clar és quan es proposa promocionar les noies i els clubs s’hi neguen.

Als campionats, en les categories inferiors hi ha nens  i nenes però  a mesura que van creixent les nenes ho van deixant, sobretot  a l’adolescència.  Crec que seria en aquesta etapa on s’hauria d’incidir més i fer una promoció especial.  Però crec també que va lligat a la societat; no estem en una societat igualitària. Les dones en general estan maltractades  en el món laboral i cobren menys,  dones directives en llocs de responsabilitat gariebé no n’hi ha o n’hi ha molt poques.  Veig molta pressió  sobre les nenes en la publicitat, les pel·lícules, els programes, sembla que els objectius de les nenes hagin de passar pel seu atractiu físic i aquí és d’on s’ha de partir.  Mostrar des de  petites que els objectius no són  prioritàriament aquests.

Però trobar la igualtat en els escacs és difícil quan la societat no és igualitària.

Quin és el teu millor record com a jugadora d’escacs?

L’any que vaig quedar campiona d’Espanya; era un somni per a mi i recordo especialment quan ho vaig aconseguir .

A partir dels quinze anys i durant uns anys seguits vaig quedar campiona de Catalunya i quan vam jugar a Olot recordo molt l’última ronda quan m’estava jugant el títol perquè estava jugant a casa.

Els escacs m’han permès viatjar molt, conèixer altres cultures ; m’han enriquit personalment.

I per finalitzar l’entrevista, penses que en algun moment s’acabaran les combinacions possibles a l’hora de jugar escacs?

Sempre van sorgint noves variants , en les posicions hi ha tantes possibilitats que si es poguessin acabar no ho veuríem ni nosaltres ni les futures generacions.

No crec que s’acabin les combinacions, són infinites.

ENTREVISTA: Anna Pérez i Isa Calsina

CORRECCIONS: Gemma Sanauhja

FOTOGRAFIA: Isa Calsina i Lídia Sardà

COMUNICAT FEMINISTA EN SOLIDARITAT AMB LA COMPANYA DETINGUDA EL 13 A

Volem compartir aquest comunicat amb el qual estem totalment d’acord escrit per unes companyes .

La solidaritat la nostra millor arma

COMUNICAT FEMINISTA EN SOLIDARITAT AMB LA COMPANYA DETINGUDA EL 13 A

Als jutges alemanys i espanyols, caps d’Estat europeus i mossos
d’esquadra:

Escrivim aquestes línies perquè el passat 13 d’Abril, tots vosaltres
coordinadets, us vau prendre la llicència d’escorcollar tres cases i de
detenir amb una euroordre a una companya feminista, sota l’acusació
d’haver participat en atracaments a bancs al nord d’Alemanya.

Tots vosaltres formeu part del motor que fa del món un desert, una terra
deshumanitzada. Esteu en la part privilegiada de l’abisme i escolliu ser
insensibles al patiment humà. Escolliu dibuixar una societat on la vida,
la dignitat i la cura de les persones  no és important.

Ignorem  totalment si les acusacions fetes a la companya detinguda són
reals o  no. La veritat és que això no ens importa, i allò greu és que a
vosaltres  tampoc.  Aquest és un altre dels vostres espectacles per fer
creure a tothom que us necessiten i que els protegiu de perillosos
enemics (lladres, terroristes yihadistes, terroristes anarquistes,
etc…). I per a tal propòsit compteu amb els mass media de
des-informació al vostre servei.

Els grans lladres s’asseuen darrera de la tribuna de jutges, fiscals,
acusacions particulars o parlaments i entren a les cases a través del
compte corrent, targetes de crèdit, de la factura de la llum, de
l’aigua, de la declaració de la renda, de les notificacions de beques
denegades i ajudes socials no concedides.

Amb la Unió Europea hem topat. Us encanta decidir com s’ha de moure la
gent pel territori; us voleu endur la companya detinguda el 13A a les
presons alemanyes. Fa mesos esteu condemnant a la mort o a la misèria a
centenars de milers de refugiades. Així com fa anys que condemneu a mort
a centenars de milers de persones migrants a base de tancar les
fronteres. I fa segles que ho feu a base de colonització i
imperialisme.

Des de l’abisme, aquestes injustícies i precarietats a vegades es
converteixen en ràbia, desesperació o impotència. I a vegades agafen
forma de lluites col·lectives, xarxes de solidaritat i autoorganització.
I això us espanta.

Ara us heu endut a una de nosaltres – i per extensió heu tocat a la
resta – perquè sabeu que moltes dones, lesbianes i trans de tot el món
no acceptem passivament la realitat que ens voleu imposar. Un cop més,
tot i que munteu les més despampanants operacions policials, ni callarem
ni canviarem.

Si toquen a una, ens toquen a totes!

Lluitarem per la llibertat de la companya, per aturar la seva
extradició. La volem aquí, amb nosaltres. Ni a Alemanya, ni a la presó.

Barcelona, abril del dos mil setze.

El poder…

Sobre el llibre “Amor y violencia. La dimensión afectiva del maltrato” de Pepa Horno  i l’acte per condemnar el femincidi que realitzem el col·lectiu Degenerades, cada dilluns primer de mes si hi ha un assasssinat masclista durant aquell mes. Durant el mes de novembre n’hi ha hagut 12 femincidis a l’estat espanyol.

(…)En la comprensió de la violència es veu que el concepte de ” poder ” és clau.

El poder, és en principi un concepte neutre. Es defineix com tenir la potència de fer quelcom, tenir la facilitat, el temps o el lloc de fer quelcom possible o  ser possible que quelcom succeeixi. Poder és la capacitat per influir en la vida de l’altre. Des d’aquest punt de vista en totes les relacions  hi ha un component de poder, en el moment que la persona crea una relació amb l’altre adquireix la capacitat per influir en l’altre persona i per deixar-se influir. (..)

Existeixen varies formes d’ adquirir poder sobre una altra persona:

  • Amor: El vincle afectiu comporta poder sobre la  persona que es vincula, l’amor és una forma de poder que és essencial comprendre com a tal. El mateix afecte que una persona sent cap a una altra i que la pot fer créixer i sentir bé, acompanyada i compresa, també pot utilitzar-me per destruir-la, aïllar-la o anul·lar-la. Totes les persones tenen poder sobre les persones que les estimen, igual que aquells a qui estimen tenen poder sobre elles. Passa amb totes les persones amb qui s’estableix un vincle afectiu, no només la parella: família, amics…
  • Autoritat: Les persones que estan en una posició d’autoritat (moral, legal, organitzativa…) adquireixen un poder sobre les persones que estan al seu càrrec. El govern sobre la població, l’empresariat sobre treballadorxs, mestres sobre alumnat, progenitxrs sobre fillxs, entre d’altres…
  • Força: És la forma de poder més bàsica. En principi tota persona que sigui més forta físicament que una altra o que posa a una altra persona en una situació de debilitat física ( per exemple, utilitzant una arma ) obté una situació de poder sobre ella.
  • Diferència: Hi ha diferencies ( social, econòmica, de gènere, de raça… ) que fruit de situacions establertes socialment, generen una situació d’inferioritat en unes persones o col·lectius i de superioritat i poder  en altres. Per exemple, aquells que  és situen en una situació de superioritat social per el gènere, possibilitant la violència de gènere, de raça ; possibilitant el racisme, o perquè tenen més diners, més formació o informació. També a aquelles persones que situen a les persones amb diversitat funcional en una situació d’inferioritat, en lloc d’analitzar-la des de la diferència enriquidora que és i de la que la societat ha de saber aprendre.

La violència no és un fenomen simple, ni únic. Existeixen diferents formes de violència que reflexen fenòmens i realitats molt diferents entre sí.

És un fenomen que es produeix en escalada, que s’autoalimenta, que crea un continu de formes de violència que van des de les més lleus a les més severes formes de maltracte i és fonamental establir on comença la violència, quan un comportament és violent i quan es creua la línia que marca la violència i el mal que aquesta produeix en el desenvolupament de qui la rep. (…)

Pepa Horno Goicoechea, 2009. “Amor y violencia. La dimensión afectiva del maltrato.“Editorial Desclée de Brouwer

…..

Buscant la manera de trobar l’arrel a la crua realitat de 94 assassinats per violència masclista a l’estat espanyol, 16 a Catalunya en que portem d’any ( dades extretes de feminicidio.net ) ,   ens preguntem on s’origina la violència, on comença…creient que segurament en molts comportaments que de tant repetir-los ens semblen “normals ” paraula que no vol dir res per sí mateixa. Què de veure’ls, sentir-los, reproduir-los, viure’ls ens semblen part de la nostra forma de viure i d’entendre les relacions. Com diu el diccionari de la definció de normal: “Que está de acuerdo con una norma fijada de antemano, o con lo que se considera razonable o de sentido común.” ( i qui ho fixa i ho considera?)

Però si bé és cert que volem que s’acabi aquest malson de feminicidis, potser ens hem de plantejar què hem de desaprendre totes.  Perquè… no, no és normal. Em repeteixo, normal, no vol dir res, però molt més buida de sentit es troba aquesta paraula quan parlem de fets tant greus com incomprensibles : l’amor mata.   Sembla una exageració però seria una possible deducció si t’atreveixes a mirar cap a la trista realitat actual. Comencem amb una aparent contradicció. Perquè hem aprés que l’amor tot ho cura, tot ho pot , mou muntanyes. Desaprenem: No, l’amor i els afectes també produeixen maltractes. I en moltes esferes, de fet en totes en les que hi ha vincle afectiu.

Socialment també es donen situacions de poder diferents en unxs i altrxs,  i si mirem amb perspectiva de gènere volem preguntar quins abusos de poder a nivell social percebem si ens parem a reflexionar un minut d’un dilluns al passeig Sant Joan. Hem tractat de reproduïr la piràmide de la violència amb les impressions i opinions de la gent que passava. Ens interessen sobretot situar  quins són els factors  invisibles i subtils, els que inicien moltes vegades escalades de relacions injustes i violentes sense que ens adonem. Gràcies a totes les que ens heu ajudat!

10268412_10152462696682958_9132059209662260668_nAquí trobareu algunes fotos sobre l’acte del dilluns 7 de desembre al Passeig Sant Joan amb Provença 🙂

IMG-20151207-WA0019 IMG-20151207-WA0020 IMG-20151207-WA0021 IMG-20151207-WA0022

 

 

IMG-20151207-WA0026 IMG-20151207-WA0027

IMG-20151207-WA0034IMG-20151207-WA0031

IMG-20151207-WA0032

 

 

 

ORIGEN : Observatori regular per la igualtat de gènere en noticiaris

Avui s’ha presentat a les xarxes socials ORIGEN, un projecte de l’organització SUDS i l’Observatori de la Cobertura de Conflictes de la Universitat Autònoma de Barcelona amb finançament de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.

Amb l’objectiu de contribuir a l’eradicació de la violència masclista, ORIGEN es proposa treballar per la millora de la seva cobertura en els informatius de televisió de sis cadenes (TVE, TV3, A3TV, T5, Cuatro i La Sexta) tant sobre esdeveniments locals, com estatals o internacionals.

ORIGEN elaborarà setmanalment una crítica constructiva i amb perspectiva de gènere -que en direm ‘Apunt’- sobre una informació emesa en els dies precedents. Tindrà un format concís i breu; no oferirà una visió exhaustiva de la peça analitzada sinó que se centrarà en un o dos aspectes que entenguem que ho mereixen. Esporàdicament, ens ocuparem de programes no estrictament informatius o fins i tot de peces periodístiques no televisives.

ORIGEN enviarà setmanalment els ‘Apunts’ a mitjans i professionals del periodisme, i a persones i grups, incloses instàncies docents, que treballen per l’abolició de les violències.

origen3Pots seguir la seva pàgina de facebook a https://www.facebook.com/observatoriorigen/

 

Infància i gènere: Reflexions, vivències i eines educatives en l’acompanyament de processos

El passat dia 20 de juny vam poder gaudir d’una taula debat amb la participació de Teo Pardo, activista transfeminista; Martina Macini de Babàlia, grup de comaternitat i criança compartida; Mar Quintana, col·laboradora en projectes d’Educació, Gènere i Cos;  Anna Carreras i Veronica Guix de Coeducacció: Associació per la transformació educativa amb perspectiva de gènere; Isabel Rodríguez, mestra de l’escola Congrés – Indians,  i Joan Escrivà – Escolà, formador en gènere per a professionals del lleure, artista i activista Borda.

Les seves aportacions van ser molt enriquidores i ens va encantar poder gaudir dels seus punts de vista.

IMG-20150621-WA0001

Ens sentim molt satisfetes de com va anar la taula rodona, doncs l’ambient va ser participatiu i respectuós. Creiem que aquest clima va afavorir que totes les persones que estàvem ens sentíssim en un espai de seguretat,   lliures per expressar i compartir els diversos punts de vista, creant un espai d’aprenentatge horitzontal on podíem aportar i aprendre.

En aquest sentit ens agradaria disculpar si algú no va poder participar en la mesura que volia doncs érem molta gent i els temps limitat no ens ho va permetre.

Vam estructurar les reflexions en 4 blocs:

  • La construcció de la identitat de gènere, 
  • La diversitat de la identitat de gènere, 
  • Eines d’acompanyament en els processos d’identitats de gènere, 
  • Experiències i vivències en els processos d’identitat de gènere

La taula debat va començar amb la introducció del tema exposant l’evolució del joc de construccions Lego a través d’un vídeo. Destacar com aquest joc de construccions ha tingut una evolució cap a un model sexista i reforçador d’estereotips.

landing_lego_city

maxresdefault

Al llarg del debat van sorgir les següents reflexions que aquí recollim.

L’Anna Carreras de Coeducacció, va afirmar que el gènere es construeix, i comentà que a més aquesta construcció social és dicotòmica. Tot seguit Teo Pardo afegeix que a més de ser construït, això es fa sobre la base d’estereotips molt forts i des d’una edat molt primerenca.

Es reflexiona sobre el fet que la identitat de gènere estigui en el currículum de P2, i sobre com es deu abordar aquest tema a les escoles bressol. Es parla dels agents socialitzadors, entre ells l’escola, i de l’important paper que tenen. Teo diferencia dos processos, el que fan aquests agents per construir el gènere, i el que fem cada persona (en concret els infants) d’interiorització i assimilació.  Es llança des de la taula la pregunta de si considerem que la identitat de gènere és quelcom fix o, si al contrari, flueix i es va modificant al llarg de la vida.

Isabel Rodríguez comenta la seva experiència com a mestra a l’escola, i posa l’ènfasi en les joguines i els materials que oferim als infants. Remarca la dificultat de trobar materials que siguin oberts i que no siguin tendenciosos, en el qual els infants s’hi puguin sentir identificats. Afegeix, a més, que aquesta dificultat observada en els materials no és només una tendència en temes de gènere sinó també en el tipus de joc. Són jocs dirigits a infants que no permeten que es jugui a coses d’infants, sinó que el que possibiliten és jugar a ser un tipus determinat de persones adultes, en el cas concret dels Lego, jugar a ser un perfil de dones que segueix l’estereotip marcat. D’alguna manera les joguines diuen als infants com hauran de ser.

L’Anna , explica com des de l’Associació Coeducacció suggereixen al professorat que mirin l’escola amb perspectiva de gènere. Comenta com no es dubta d’intervenir quan un infant porta una dieta molt desequilibrada, però com el professorat no sol intervenir quan per exemple les nenes porten roba molt “feminitzada” (botes altes, vestits cenyits) que les impedeix moure’s amb fluïdesa, i per tant limita la seva capacitat per desenvolupar-se. Comenta que els temes de gènere semblen residuals, i és difícil que el professorat intervingui.

A partir dels dubtes sobre a quina edat es construeix el gènere i què té més pes si la genètica o l’ambient social van sorgir algunes opinions d’una membre del públic argumentant que el gènere es comença a construir fins i tot abans del naixement, en l’ecografia on es determina si serà nen o nena, doncs les expectatives familiars i socials tenen un pes important.

madre-hijas2

Com ens apuntava el Joan Escrivà, hi ha  literatura científica sobre el cervell “masculí ” i “femení” com a dues coses diferents, lectura que creu equivocada, ja que cal tenir en compte que els estímuls que condicionen les etapes primerenques de la vida són molt condicionants i que el sistema nerviós al néixer és molt immadur i mal·leable a tots aquests estímuls ambientals.

Aquesta opinió va ser recolzada i ampliada per altres ponents de la taula, així doncs la Mar Quintana fa referència a un documental francès “Té sexe el meu cervell?” on es desenvolupa la idea que naixem amb el cervell sense desenvolupar al 100% més o menys a un 25% i  que aquest s’acaba de formar les bases als 7 anys,  trencant amb la idea que es pugui néixer amb un cervell masculí o femení.

D’altra banda refereix al concepte de plasticitat neuronal; estimulant els infants a partir d’unes activitats es desenvolupen unes capacitats més que altres La branca de la genètica que aborda aquesta àrea d’estudi és diu “epigenética” i tracta d’aquesta relació entre l’ambient, la cultura i com acaba modificant la genètica i es que a partir de l’estimulació s’acaba desenvolupant més una àrea cerebral que una altra.

Aquest documental exemplifica el cas d’un estudi neurocientífic que han realitzat amb els taxistes de Londres, apunt : majoritàriament eren homes,  i van comprovar que tenien la zona cerebral relacionada amb l’orientació espacial molt més desenvolupada que la mitjana. És una idea que  fa pensar que a través de l’estimulació s’acaba modificant el funcionament cerebral i això al llarg de tota la vida.

També va sortir la idea que cal tenir en compte que aquests arguments biologistes poden tenir la seva part de veritat o traducció a algun nivell de possibilitat però que al final és important tenir present que sempre són utilitzats per justificar desigualtats. A partir d’aquí és una idea a confrontar.

igualdad1-300x199

Com a element de la construcció de la identitat de gènere dins de tots agents socialitzadors com l’escola, la família, la tele, les joguines… hi ha un element que sembla especialment interessant: és la pressió de grup i com funciona com a element de vigilància i càstig per les persones  ( sobretot pels infants i adolescents ) que no compleixen amb els rols de gènere que se suposa haurien de complir, doncs aquesta pressió és un element molt fort de construcció d’identitat de gènere, comenta Teo .

Així mateix ens va  brindar una nova lectura referent a aquests rols de gènere diferenciant la identitat de gènere de l’expressió de gènere, una cosa és el que tu sents i l’altra el que la gent veu. Al mateix temps que remarca que és aquesta expressió la que està controlada socialment, les persones no reben pressió o violència tant per la seva identitat de gènere que seria quelcom més intern sinó per la seva expressió que seria el que la resta llegeixen.

A continuació el Joan va fer una lectura de la construcció de gènere lligada a la nostra natura individual i de com al llarg de la nostra vida anem intentant encaixar dins del patró social, tot atravessant diferents crisis, totes més o menys ens hem hagut d’anar qüestionant coses, i prenent decisions per encaixar hi més o menys o per renunciar a segons quines coses.

Tot seguit es fa una pregunta concreta a la taula debat relacionada amb l’edat en que es construeix la identitat de gènere i la Verònica Guix, ens parla sobre l’experiència a l’escola bressol i com han observat que les nenes i nens vora els dos anys tenen comportaments diferenciats a nivell de joc simbòlic i relacions.

Al llarg de la taula apareix de manera reiterada el debat sobre quin és el lloc que se li ha d’assignar al discurs biologista del gènere doncs com va apuntar  la Verònica, amb la lectura de la biologia s’està parlant d’un model d’orientació sexual que es basa en un model heterosexual i això és una forma més de construcció de gènere.

Les persones de la taula coincideixen en una lectura crítica d’aquest discurs i aporten diferents reflexions al respecte, destacant les aportacions del Joan al voltant de la dualitat: crec que la biologia aquesta de la que parlem no és una biologia autèntica, aquest és el problema que la cultura ha sotmès en certa manera la biologia i ara des d’un discurs pretesament biològic defensem la dualitat.

La Mar sobre l’ús intencionat de certes especies i animals per tal de reforçar l’androcentrisme i etnocentrisme cultural imperant, ens va parlar dels “bonobos”: el tema dels primats per exemple, sovint es compara amb els ximpanzés, però no es parla dels bonobos, que és una espècie de primats que fan servir les relacions sexuals entre ells com a forma de resolució de conflictes i no té un sentit reproductiu. I també va aportar una lectura feminista sobre el  comportament de les lleones i el lleó: tenim assumit que el lleó espera com un rei a que les lleones li portin la caça, però hi havia una feminista que ho analitzava i deia que podries fer la lectura completament al revés: és una manada de lleones que viuen  felices i necessiten al lleó només pel tema reproductiu.

I per últim de l’Anna  sobre el ús que es fa d’aquesta per tal de defensar certs discursos tradicionalistes que es resisteixen a qualsevol replantejament del gènere,  és que som així per naturalesa per essencialitzar i dir, és immutable i no es pot canviar, llavors jo m’aferraria més al discurs de tot allò cultural que estem treballant aquí perquè realment es pot canviar, però si que és un argument molt ferm el  dir,  clar és que per naturalesa som diferents.

A continuació es pregunta a la taula si el gènere es construeix només una vegada i es contesta que el gènere és quelcom dinàmic i que encara que hi ha períodes molt sensibles com són la infantesa i l’adolescència, es va desenvolupant durant tota la vida, compartint que diria que fins i tot abans de morir segurament que hi ha algú que està reflexionant sobre la seva identitat no només de gènere sinó de qualsevol altre aspecte important i rellevant per ell o ella.

Algunes frases que en resum ens proposen eines educatives per acompanyar des del respecte a la diversitat:

  • “No matar les princeses, sinó socialitzar-les.”
  • “Un punt clau en la construcció del gènere som nosaltres mateix@s”
  • “Compensar i treballar segregats no està malament, no està malament si no obliguem a ningú a estar en un o altre bàndol.”
  • ” A l’hora d’acompanyar infants i joves que viuen identitats de gènere no normatives: autonomia, no assumir res que no hagin dit ellxs.”
  • “Autodeterminació: La capacitat de decisió sobre els seus cossos, jocs…part de la decisió és seva”
  • “No culpabilitzar”
  • “No centrar els processos d’acompanyament en el patiment. Hem de projectar vides potencialment felices.”
  • “Millor parlar d’opcions que d’orientacions. Hi ha experiències que demostren que es pot decidir.”
  • “Si penséssim en cap identitat de gènere, què passaria? Seria un món molt divers, però interessant. Més que pensar en cap millor pensar en moltes.”
  • “És important que existeixin referents diversos i divergents.”
  • “Importància dels espais on es desenvolupin perquè es sentin còmodes.”
  • “Les identitats de gènere són múltiples. És important l’acompanyament, de com fer-ho perquè les criatures siguin qui vulguin ser.”
  • “Les identitats de gènere no s’acaben de construir mai, si no que es fan al llarg de la vida. Hi influeixen elements com els diferents agents socialitzadors, pressions de grups, etc.”
  • “És necessari una revisió nostra de com eduquem i veiem als infants ja que això els repercuteix”
  • “Intentem crear espais neutres on les criatures puguin desenvolupar-se sense imputs que condicionin”

Enllaços suggerits:

Trailer Documental “Bambi”:

Documental “Té sexe el meu cervell”

Vídeo sobre l’evolució  del joc de construccions “Lego”

Trailer pel·lícula “Tom Boy”

Enllaç bloc ” Espacio de Familias de personas Trans”

Enllaç web ” Espacio de Familias de personas Trans”

  • transfamilia.org

Enllaç “Asociación de familias de menores transexuales”

Enllaç facebook “Associació Generem”

NO MÉS AGRESSIONS SEXISTES AL BARRI

11119531_372621042935705_5897491910783684472_o
11182304_372621032935706_5754263573520082688_n

Des de Degenerades condemnem l’agressió sexista en forma de pintada sobre el mural del REC el passat dissabte 25 d’abril entra la 1 i les 6 de la matinada.

La pintada repeteix el mot “feminazis” establint que no són feministes. Estem d’acord en que els termes són diferents, però ens inquieta i indigna la incomprensió del que sí és el feminisme. El feminisme no és el contrari al masclisme, sinó que és una teoria d’igualtat que propugna que totes som iguals en drets i llibertats, és una teoria i una pràctica de dones, lesbianes i trans, que després d’analitzar la realitat en la que vivim prenem consicència de les discriminacions que patim pel fet de ser dones, lesbianes i/o trans i decidim organitzar-nos per acabar amb elles, per a canviar la societat.

Pintades com aquestes ens recorden la molta feina que ens queda per fer.

CAP AGRESSIÓ SENSE RESPOSTA!