STOP GORDOFOBIA y las panzas subversas

 

STOP GORDOFOBIA 

“Por suerte no hay no gordas que quieran hablar sobre nosotras” comença la xerrada presentació a la Tinta del Poblesec  d’un llibre  “STOP GORDOFBOIA y las panzas subversas” de l’autora Magdalena Piñeyro  carregada d’humor  i dosis de crítica i lluita.

Stopgordofobia és una plataforma on ha començat a agrupar testimonis i experiències personals de persones grasses primer a través del facebook  https://www.facebook.com/stopgordofobia/?fref=ts   i després a través de la publicació del mateix llibre.  Dos participants d’aquesta plataforma Lucrecia i la pròpia Magdalena Piñeyro ens expliquen quins són els inicis de la plataforma.

CcseigZWoAATFml

Juntament amb un company durant els aconteixements del 15M es van adonar que no hi havia cap reivindicació sobre la opressió de la gordofobia, i es van qüestionar per què  no s’havia polititzat els seus cossos. Ser grassa, explica Magda, significava coses negatives, vergonya i molt tabú per això consideren que moltes persones grasses vivien i viuen dins de l’armari.  De fet la pàgina de facebook va començar com un grup tancat, fins que van decidir “sortir de l’armari” i fer-la pública per denunciar la discriminació que han patit a partir de les experiències personals.

En un primer moment pensaven que l’opressió i discriminació només afectava a les dones però aviat es van adonar que la gordofobia és una opressió independent al gènere . Afecta a més dones a nivell quantitatiu però també hi ha homes afectats, el que succeeix és que aquests no estan explicant el que els passa i ho pateixen en silenci. Els homes però per ser discriminats han d’estar molt grossos en canvi les dones si surten de la talla 38 ja estan discriminades.

A vegades sento que sóc grassa abans que dona doncs a nivell personal m’ha afectat més. Comenta Magda.

Aquest tipus d’opressió afecta en molts àmbits, com comenten amb humor; “la microgordofòbia” fent un símil amb el “ micromasclisme”  es detecta quan vas a fer un café a un bar i directament et posen sacarina, o demanes un refresc i el  porten light “

Igualment afecta en àmbits tant importants en la vida d’una persona com l’àmbit laboral; discriminació per raó d’imatge en moltes entrevistes de feina per exemple , en l’àmbit sanitari diagnòstics erronis degut als prejudicis que la grossor genera  o en el mercat del cos: depenent amb quins cossos et relaciones puja el teu “catxé “ o et baixa i en aquest mercat, els cossos grassos estan poc valoritzats.

Les grasses tenen un altre tipus d’opressió de gènere que les no grasses i ho especifiquen clar:

Enlloc de la foreta o “piropo”  tenim l’insult, enlloc de l’amor lliure la soledat, enlloc de la lluita perquè es deixi de veure la dona com a objecte sexual  tenim el reconeixement d’una por profunda a no ser desitjada.

Ens expliquen que es senten molt a prop de persones amb trastorns alimentaris i senten que hi ha molt en comú doncs viuen en la constant possibilitat de ser una altra cosa, una versió “ aparentment millorada” d’elles mateixes.

I tot això ve provocat degut a un imperialisme cultural, on les referents per tot arreu les protagonistes ( en publicitat, cinema, mitjans etc. ) “ sempre són no grosses i això genera un exili d’una mateixa, un cos en el que tu no et reconeixes perquè la societat et diu que hi ha una millor versió de tu esperant en una altra part. “

També afecta a nivells com no trobar cadira o roba de la mida necessària. És un lloc força inhòspit el que ens toca viure a les grasses.  

Es pregunten d’on vé  el per què d’aquesta opressió i troben la resposta en una discriminació social per raó d’estètica, per moral; ( es culpa d’una mateixa estar gorda) i també per part de la comunitat científica.

<<Gorda de mierda, adelgaza! … es por tu salud>> diu amb ironia Magda.

La OMS reconeix la grassor com un factor de risc però no com una enfermetat, en canvi per la gent totes les persones grasses estan malaltes, comenta.

Hi ha un discurs social que crea cossos  erronis,  que necessiten canviar d’estat, superar a un estat millor,  hi ha una societat que privilegia uns cossos per sobre d’uns altres i aquest és el discurs que la medicina legitima i la societat segueix quan el discurs mèdic està  en plena complicitat amb la indústria dietètica . Durant la història la qüestió moral s’ha vist estigmatitzada l’esglèsia moralitzant l’ànima, la Il·lustració la raó i actualment la comunitat científica estigmatitzant els cossos.

En aquest discurs es genera  la culpa: es responsabilitat d’una mateixa estar grassa i  és la responsabilitat del que ser grassa implica socialment, perquè al darrera hi ha un contingut moral : Si algú escull ser grassa per què se l’hauria de discriminar?, i per altra banda, fins a quin punt algú pot escollir estar o no estar grassa quan hi ha tants factors que travessen aquest estat? Es pregunten. “Al final la gran culpa és la pròpia existència”.

La grassor és també una qüestió social i de nivell econòmic; s’associa el discurs de grassa és igual a opulència o viure molt bé , quan la realitat és que té més a veure amb la classe obrera com apunta en el seu estudi  Esther Vivas sobre alimentació , entre molts altres factors, el fet de no tenir temps, diners , educació alimentària rebuda, entren en joc.

Analitzen com  la gordofobia és un negoci; a partir de tractaments mèdics, dietes, productes cosmètics . Tot i que apunten una crítica: està molt bé parlar contra l’imperi de l’estètica per al mateix temps és molt important denunciar la gordofòbia, cosa que no s’està fent ni en l’àmbit del feminisme . S’ està mirant cap a una altra banda i no s’està fent prou pressió  en aquest sentit. Alhora però enfatitza que és el feminisme l’ únic espai  on troben que poden lluitar,  des d’on es pot fer front a aquesta discriminació.

Citen referències de Naomi Wolf com que dedicar molt temps a l’estètica  resta temps a la lluita o el règim de la inanició destrueix el feminisme. No menjar  pot generar sentir-te dèbil, inestabilitat emocional, falta d’energia. Fan referència a la cita “ La dieta com a sedant polític” i també afegeix; ” les persones amb transtorns alimentaris són preses polítiques del patriarcat”.

Una altra crítica és que actualment es centra la solució en l’autoestima , o qui sosté arguments com “estimat a tu mateixa” i és una forma d’individualitzar, aïllar,  quan es tracta d’una lluita col·lectiva, social.  No és un problema d’una persona quan tota la societat està enviant missatges de que el seu cos no és acceptable, cal lluitar de forma conjunta.

En aquest sentit apunta Magda que els activismes “grassos” estan sorgint  del sur, operen des de referents de llatinoamèrica sobretot.  Els majors referents en la lluita per acabar amb la gordofobia tenen relació amb formes d’acceptar el cos , una mateixa i les altres que provenen de formes d’entendre l’acceptació versus superació personal  i  les relacions que la pròpia cultura del sur comporta.

En relació a una pregunta del públic és parla sobre l’eròtica de les persones grasses i fan referència a practicar altres desitjos, a crear diferents imaginaris en la gent, a pensar en els cossos grossos reconquistant el plaer i el desig, així com practicar l’eròtica de la grassor com a  activisme. Ens  parlen sobre unes jornades que es basaven en el desig i el plaer “ A mi que me llamen cerda “  on es van crear grups no mixtes de persones grasses en que eren les que es relacionaven de forma eròtica públicament,  generant altres imaginaris, construint desitjos .

La xerrda conclou amb un dels molts poemes que podem trobar en el llibre.   Podeu trobar més informació a : www.stopgordofobia.com

Anna Pérez

“Cuerpo”

Hoy me desperté harta de la infamia

 de las cintas métricas

del gris y de la tristeza

 Y me pinté de preciosos colores,

te pinté de preciosos colores.

Hoy me levanté hermosa

Porque te abracé

Y abracé lo que soy

Porque elegí no vestir más muerte

Para vestirte de amor

Para vestirme de amor.

Lejos de cobardías y desprecios

De la roña ajena puesta sobre mí y sobre ti

De la pesadez de su mirada sobre vos

Sobre mí.

Me limpié su mugre

Te quité  su mugre

Y me puse alegre.

Hoy me sentí capaz

Y como siempre me obligaron a odiarte,

Hoy me obligué a amarme.

Y como siempre me obligaron a morir,

Hoy te obligué a vivir por sobre todas las cosas.

A renacer de las cenizas

No como ave fénix

Sino como gorda que despierta

Por fin

Del letargo.

Hoy tu suavidad,

Redondez y esponjosidad

Me robaron una sonrisa

Mientras me aferraba a tu firmeza.

Y prometí que nunca más

Derramaría una lágrima en tu nombre

(Cuerpo gordo )

Ni en mi nombre

(Magda )

Que es lo mismo

(gorda )

Prometí,

Aunque soy consciente

De que mañana al despertarme empezará

una nueva vieja guerra.

Y volveré a pelear contigo, querido amigo.

Des de ya:

Perdóname.

                                                                                       Magda Piñeryo

 

Anuncis

MINERVA

Minerva és construcció col·lectiva a través del que inspiren les paraules i les històries. Fixar un punt de llum. Aturar el dinamisme de les idees i materialitzar-lo amb una fotografia. Captar l’imperceptible i deixar-lo fluir entre la llum i el quadre.

Minerva ha pres forma de bloc perquè sigui un espai de trobada i cerca, una recopilació que vol generar un arxiu bibliogràfic al que acudir.
http://la-minerva-blog.tumblr.com/

Minerva va començar amb un curs d’iniciació a la fotografia al CFD de Barcelona i els ulls que miren rere l’objectiu de la càmera són els de la Lídia Sardà, que des d’una perspectiva feminista busca històries desviades, extraviades, diverses  i transformadores.

Minerva tot just ha començat a moure’s i no té intencions d’aturar-se perquè si d’una cosa no es pot fugir, és del moviment.

Lídia Sardà va estudiar la llicenciatura disseny gràfic a l’escola Bau, un màster de tipografia a l’escola Eina. Actualment s’està introduint en el món de la fotografia a l’escola CFD Barcelona.

“¿Y como pudo marcharse dejando así? ¿Cómo puede vivir sin haberse reconciliado conmigo? Se acercó a la ventana y se puso a mirar la calle”
Ana Karenina, Vec n. Tolstoi.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“En el borde del border me llamo Filo”
Capitalismo Gore, Sayak Valencia.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“Durante unos segundos tras colgar el teléfono, se sintió tan desconcertada que incluso dudó si estaba despierta o en el interior de uno de esos sueños confusos en los que una se pegunta cuál de los dos lados está”
No me llames cariño, Isabel Franc.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“La revolución que llevo imaginando mucho tiempo, efectivamente, serà feminista o no será, pero no solo eso: su motor será la sexualidady si arma mas poderosa, el cuerpo”
Transfeminismos, Diana J. Torres.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“Miedos que me arrastran por el suelo de los pelos, que me agreden furiosos y poc a poc me dominan dometiendo mi razón hasta matarla”
Poeta muerta, Patricia Heras.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“Una hechicera loba le contó sobre el Demonio a una coyota”
Caliban y la bruja, Silvia Federici.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“Hay que sacar la nariz fuera porque van a pasar cosas. Cuando empezamos a movernos, empezamos también a remover la vida a nuestro alrededor”.
Los ojos amarillos de los cocodrilos, Katherine Pancol.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“Sobrevivir. Y contar la historia, para que la locura no acompañe al silencio”
La voz dormida, Dulce Chacón.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“Fedya siempre me había atraído por su actitud pensativa, su respuesta sensible y su amorpor la belleza. En aquel momento sentí algomás fuerte que me hizo estremecer”
Viviendo mi vida, Emma Goldman.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“Afirmamos nuestras identidades torcidas como respuesta a la negación, como resistencia al ocultamiento, por venganza, por placer por rabia”
Devenir perra, Itziar Ziga.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“La causa nacional lationamericana es, ante todo, una causa social: para que América Latina pueda nacer de nuevo, habrá que empezar por derribar a sus dueños, país por país”
Las venas abiertas de América latina, Eduardo Galeano.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“Nadie poseerá este cuerpo de lagos y volcanes, esta mezcla de razas, esta historia de lanzas, este pueblo amante del maíz, de las fiestas a la luz de la luna”
La mujer habitada, Gioconda Belli.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“Respirar aire recién nacido, ver ensancharsela aurora por el cielo, escuchar los pájaros… Allí si, pero aquí…”
La sonrisa etrusca, José Luís Sampedro.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“De la tragedia a l’esperança; algun dia cauran tots els murs”
Trilogia palestina, Gasan Kanafsni.

“Nunca te imagines que eres distinta de lo que a los demás pareciera que lo que fueras o pudieras haber sido no sería sino distinto de lo que habías sido si hubieras parecido a los demás que eres distinta”
Alicia en el pais de las maravillas, Lewis Carrol.

BRUNZIT D’ABELLES I SUSANNA MARTÍN: “ENJAMBRE”

Susanna Martín (Barcelona 1976) va venir a l’Ateneu Popular el Rec a presentar  part de la seva obra i endinsar-nos en el món del còmic, les historietes gràfiques i els esdeveniments que ens sobten al voltant d’aquest ofici que com ella ens recalca, té molt més d’artesà que d’artístic.
Passejant per la seva obra ens trobem:·“Alícia en un mundo real “(2010) junt amb Isabel Franc, la història de l’Alícia, que pateix càncer de mama.

·“Sonrisas de Bombay” (2012) l’adaptació gràfica del betseller  “Sonrisas de Bombay. El viaje que cambió mi destino”.

·“Sansamba” (2014) de nou amb Isabel Franc, els protagonistes de la història gràfica són un noi del Senegal i l’Alícia, protagonista del primer còmic citat, en un viatge cap a la mirada occidental del món africà.

ELLA EXPLICANT
Actualment Susanna està dibuixant dues novel·les gràfiques Anne Marie, ( basada en la història i personalitat d’Annemarie Schwarzenbach; filòsofa, fotògrafa, arqueòloga, periodista, novelista suissa, coneguda sobre tot per la seva faceta d’escriptora de viatges, filla d’una família aristócrata  nazi, compromesa amb el comunisme i la lluita antifeixista, lesbiana i enamorada d’Erika Mann) i  “Martina, el miedo y el gato Faluga” ( Edicions de Ponent 2014).
Susanna no para i com ella moltes. Anna Galvañ, Srta.M, Sonia Pulido, Míram Muñoz, Lola Lorente, Txus Garcia, Gally Paulapé, Maria Castejón, Pupi Herrera, Clara-Tanit Arqué, Mamen Moreu, Elisa McCausland, Alejandra Alarcón, Ana García, Raquel GU, Lydia Sánchez, MP5, Carla Berrocal, María Herreros, Cristina Durán publiquen juntes “Enjambre”. Aquest llibre antològic dibuixat per algunes de les millors autores nacionals i internacional del moment i amb una advertència com a pròleg d’Anna Miralles:
untitled
“Este libro es zumbido, es grito, es canto, es denuncia, es advertencia. Las autoras han querido reunirse esta vez para demostrar con su trabajo que no tienen nada en común, que están hartas de esa obsesión de entomólogo que tiene la sociedad, el sistema, la corriente de pensamiento imperante, llámenlo como quieran, en separar, clasificar y adjudicar a cada género su casillero estanco. Un casillero que no suele corresponder a la realidad cambiante de nuestra sociedad.”
Dit d’una altra manera…( per Carla Berrocal ):
 
Per què abelles? per obreres, ( reclamen la lògica denúncia que no es pot viure de treballar per amor a l’art, de nul·les subencions i defensa de la cultura en aquest cas, del còmic, que les institucions i administració demostren, en aberrant comparació amb altres països com França o a EEUU.
També abelles perquè senten una necessitat d’anar a la una contra una opresió latent: mantenir-se en el seu ofici es succeeix en una lluita constant contra l’encasillament, la invisibilització, la negació en gèneres com l’humor, el sexe o la violència.
En un eixam les abelles surten plegades en un brunzit inquietant.
I no, no són iguals, cada  una amb el seu estil, la seva sensibilitat, la seva obra i forma d’entendre el món.
En aquest llibre antològic de còmics i relats breus ens deleiten i il·lustren; una gran oportunitat per conèixer-les sinó les coneixem ja. Un llibre que ens mostra diferents perspectives d’una professió i ens mostra la singualritat de les seves múltiples subjectivitats com ens apunta Marika Vila en el text de cloenda.
susanna atoretrat comicSusanna Martín també forma part de l’ “Asociación de Autoras de Cómic” aquesta es crea per la necessitat d’agrupar en un col·lectiu totes les autores que lluiten per la igualtat real i efectiva en un mercat tradicionalment dominat per l’home com és en el còmic. També va ser una de les coordinadores de la plataforma “Wombastic” respostes gràfiques en contra de la reforma de la llei del avortament. I podem escoltar-la al espai radiofònic” QdeCOMIC” en la emissora InOut Radio.
 El que més ens agrada de l’obra de la Susanna és que ella defuig de les etiquetes, intenta dibuixar sense marques de gènere,  s’identifica amb el moviment queer i feminista, i així ho transmet amb els seus dibuixos. Considerem que tant des del llenguatge com des de les imatges podem canviar la societat i els rols establerts imposats per la societat patriarcal en que vivim, per això és molt important tenir autores referents com elles.
Un plaer i amb ganes de tornar a saber més d’aquest “eixam” ple d’obreres que prometen guerra:
 Propera trobada:  al saló del còmic i en aquest marc cafeta denunciant la invisibilització en aquest masculinitzat saló… a l’Ateneu Cooperatiu La Base. Atentes!
Lídia Sarda i Anna Pérez del col·lectiu feminista Degenerades