En honor a la culpa

masturbacion2

M’agrada tocar-me, acariciar-me, inspeccionar-me, complaure’m i escoltar-me gemegar. M’agrada trobar-me amb jo, despullada entre els llençols i amb un fil de llum que franqueja les cortines de l’habitació. M’excita utilitzar lubricant, sentir-me mullada i relliscar entre els meus llavis. M’agrada refregar-me amb el coixí, a un ritme compassat entre cada moviment i la respiració, excitada, entretallada, accelerada, delirant. M’agrada desitjar-me i no sentir-me culpable.

“Has de deixar de fer això”, em repetia totes les nits quan, de més petita, provava de descobrir-me, convençuda que “les nenes no les fan aquestes coses”.

Doncs sí, les nenes sí les fem aquestes coses i, malgrat ho fem oficial a la universitat, ens remenem des que les pessigolles començaven a fer-se presents en nosaltres. Encara recordo quan, a l’escola, els meus amics parlaven sobre com, quan i amb qui es masturbaven. “I tu, et masturbes?”, em preguntaven. “Jo? No, no, jo no”, responia abaixant la mirada, incomodada al sentir que aquell tema formava part d’una llista prohibida a la que no em tocava accedir.

Entre les amigues tampoc en parlàvem, resultava incòmode, vergonyós, impropi per a nosaltres. Ens limitàvem a escoltar, amb el pudor a les orelles. Res més que resignar-se. No més lluny que anul·lar el desig, abdicar-lo en honor a la culpa.

“No ho tornaràs a fer més”, em repetia. I és que això que tan t’agrada, de ben segur que està mal vist. Ningú te’n parla, ningú et pregunta, ningú ho comparteix amb tu. Si t’amagues al fer-ho, serà perquè no és bo. Aquesta era la lògica, el què apareixia quan una tractava de descobrir-se i inspeccionar-se, sense maldats ni pornografies. Res més que experimentar amb el despertar d’alguna cosa que es remou dins teu, el despertar d’un pessigolleig animal i innocent, que es fa lloc amb nitidesa i és embrutat per la infàmia amb rapidesa.

Quan dic que em toco, algunes se sorprenen. “Ah però, que les noies també us toqueu?”. Sí, també ens toquem. “Ah però, i com és que no ho dieu?”. Per la culpa, la por, la vergonya i el sentir-se indecent, anormal i lliurement carnal. Perquè si és bo, segur que és dolent per a mi. Perquè si ningú me’n parla, serà que no toca parlar-ne. Perquè si m’amago, serà que és obscè. Perquè el desig és immoral i la masturbació femenina un producte de la indústria pornogràfica. Perquè les nenes no les han de fer aquestes coses.

Text: Elena GRuiz

Foto: Leo Müller

Anuncis

EMPENTA EL RELLOTGE

A_Break_in_Reality_by_xetobyte

 

Ara fa deu anys que per aquestes dates vaig estar ingressada a l’Hospital Clínic de Barcelona. Diuen que el temps ho cura tot i ferides que semblaven imborrables mica en mica van sanant. Però és cert que entre un temps on les coses no anaven massa bé, i un altre on aquestes van millor, quelcom ha de passar, i aquest quelcom som nosaltres. El temps no cura res, som nosaltres les que curem. Fins que no donem una empenta al rellotge, aquest l’únic que fa és anar donant voltes i més voltes.

Aprofitant que ha passat una dècada des de que vaig començar aquest procés, vull:

1. Denunciar la societat violenta i sexista en la que vivim que segueix pressionant-nos imposant models impossibles sobre nosaltres. Apart de l’11% de nois i noies de 12 a 24 anys a Catalunya que presenta alguna conducta de risc de patir anorèxia o bulímia nerviosa, cada dia m’espanto més al veure que moltes dones tenen normalitzat el sentir-se malament amb si mateixes i tenir l’autoestima baixa, basada en la comparació amb els prototips de dones “perfectes” que ens venen.

2. Rebutjar l’estigma que existeix cap a les malalties mentals. “Moltes vegades no és tant el trastorn mental en si, com el rebuig que produeix dir que es té aquest diagnòstic, la qual cosa provoca que la persona es vegi exclosa de la societat per l’únic motiu de presentar un problema de salut”, explica Sánchez Monge de FEAFES. L’estigma afecta tots els àmbits de la vida de les persones amb malaltia mental, des de la desinformació dels més propers, a les dificultats en les relacions socials, o les barreres al món laboral. Segons l’OMS, els trastorns mentals afectaran una de cada quatre persones adultes al llarg de la seva vida a tot el món. A Espanya, entre el 2’5 i el 3% de la població pateix una malaltia mental greu. Això suposa més d’un milió de persones.

3. Reivindicar el dret a una bona salut pública i universal. Durant el temps que vaig estar ingressada, un mes exacte, en cap moment em va visitar cap psicòleg. Vaig estar la gran part del temps, noia de 13 anys, en una gran sala amb altres companyes esperant a que passés el temps, i en aquell moment no existia l’excusa que ara es troba en boca de tots: la “famosa” crisi. Totes, com a persones humanes, tenim (o hauríem de tenir) el dret a rebre atenció sanitària quan la necessitem.
 Tot i que la comprensió i les ajudes van en augment, val a dir que, fins que no canvḯn els rols socials imperants, aquestes ajudes seran pràcticament en va. Vivim en una societat malalta que ens empeny a patir un malestar continu amb nosaltres mateixes.

Per a les que volem canviar el món i convertir-lo en un de més just i igualitari, proposo que la primera rebel·lió sigui estimar-nos i acceptar-nos tal i com som. Serà desafiant els valors actuals que en podrem proposar de nous.

Vull agraïr a la meva família i amistats, i a totes les persones que m’heu ajudat arribar fins aquí: sense vosaltres no hagués pogut, us ho ben asseguro.

Alys Samson Estapé