Kafeta 4rt Aniversari Degenerades

Des del col·lectiu Degenerades de dones, lesbianes i trans estem preparant una kafeta per celebrar el nostre quart aniversari el proper dissabte 26 de novembre a la Eli La Clandestina (Passatge Dos de Maig 14-16 (M) L5 Sant Pau-Dos de Maig). Serà un dia per compartir i debatre sobre el feminisme, i també per passar-ho bé i conèixer-nos entre totes. Hi haurà música, actuacions, tallers, exposicions, espai per infants, menjar i beguda.

PROGRAMA

12.00-13.30h: Taula rodona «Feminismes i privilegis»

Taula-debat entorn als feminismes a Barcelona, on ens preguntarem si tenen en compte la diversitat de realitats de les dones, lesbianes i trans. Reflexionarem sobre si els feminismes de la nostra ciutat tenen en compte la interseccionalitat, o si per contra són exclusius i se sostenen en els privilegis d’algunes.

Ponents: Liando la Mora

12.00-14.30h: Vermut

13.30-14.30h: Concert de «Las amigas de la Yoli». Cançó d’autora, poesia i rap, per i des de la resistència

https://www.youtube.com/watch?v=2WofeL3vi38

14.30-15.30h: Dinar vegà

15.45-16.05h: Monòleg d’humor feminista de Núria Pérez

16.30-18h: Xerrada «Polititzar el malestar des de l’experiència de la bulimia, el dol i la malaltia» amb ponents per confirmar

Vulnerar-se. Deixar-se tocar. Esgarrapar-se el fetge. Deslliurar-se. Obrir i aclucar els ulls. Acaronar les pors i els fantasmes. Ballar l’espiral. Despertar en l’ara i l’aqui. En nosaltres.

17.30-18.30h: Espai infantil amb Conta-contes a càrrec de BeLoba

18.30-19h: Espectacle de teles «Desitjos»

19.15-20h: Micro obert; espai per compartir des de la lliure creativitat.

20.00-00.00h Concerts i sopador amb

Ke te Kalles, Masiva; https://www.youtube.com/watch?v=m-Mm5J1-2WM

Lulla & Bittah; https://www.youtube.com/watch?v=74TtayrXRic

i per finalitzar la festa tindrem PD Laon.

cartell_deges_programa

 

Anuncis

Mònica Vilar, una dona que mou fitxa

3

Els escacs són un joc que en versió competició està considerat com un esport olímpic.  En els sis segles d’història d’aquest joc són poques les dones que han protagonitzat competicions, ja sigui a nivell professional o amateur. La  Mònica és una d’elles.

Mònica Vilar López va néixer a Olot, Girona el 27 de juliol de 1970.

És jugadora d’escacs i va ser campiona d’Espanya l’any 1995 a la final jugada a Vitòria i va resultar subcampiona els anys 1991 i 1992. Ha estat sis vegades campiona femenina de Catalunya d’escacs.

També ha participat representant a Espanya en les olimpíades d’escacs en tres ocasions (1992,1996, 1998) així com en el campionat d’Europa d’escacs per equips (1992).

Forma part del club d’Escacs d’Olot des del 1977 fins a dia d’avui.

 Què són per a tu els escacs?

Per a mi és un esport, un esport mental que m’agrada perquè el pot practicar tothom a totes les edats, no té cap límit, pots veure una partida que està jugant un senyor de setanta anys amb un nen de deu anys. Trobo que fa que sigui un esport  al que hi pots jugar sempre, això m’agrada.

Quan vas començar a interessar-te per aquest món? Qui te’n va ensenyar?

Quan era ben petita  veia  jugar al meu pare a casa. Ell es posava sol amb el taulell per estudiar-lo, tenia llibres d’escacs per aprendre. Jo el mirava i sentia curiositat. Li vaig començar a dir que volia jugar amb ell així que el meu pare tot veient la meva afició em va ensenyar . Poc després em va inscriure al Club d’Escacs d’Olot.

Vaig començar  al Club amb set anys, i de seguida em vaig sentir una més, m’hi trobava ben acollida i còmoda, però estem parlant de l’any 1977, llavors una nena jugant a escacs era… era la única en tota la província! Hi havia senyors d’altres clubs que s’enfadaven si els guanyava , senyors grans que es molestaven.

Actualment hi ha varies nenes jugant als clubs però en aquella època no n’hi havia cap.

Buscant informació i referències sobre la teva trajectòria apareix que ets “Mestre Fide”. Què vol dir exactament?

Amb els escacs també hi ha un sistema de categories . Hi ha la categoria màxima, que és Gran Mestre, per sota hi ha Mestre Internacional, i després Mestre FIDE. Jo sóc Mestre FIDE femenina .

Per les categories masculines  els títols porten afegit el susbtantiu ‘Absolut’ i per a les femenines ‘Femení’. Per exemple: Gran Mestre Aboslut i Gran Mestre Femení

Pots dedicar-te als escacs a nivell professional? És a dir, t’hi pots guanyar la vida?

Per dedicar-t’hi professionalment jugant campionats, cal estudiar tot el dia, dedicar-te exclusivament als escacs. No deixa de ser un esport minoritari i els que s’hi guanyen bé la vida  són molt pocs que estan a l’elit.

Després també hi ha jugadores i jugadors que s’hi dediquen professionalment, tot i no estar a l’elit,  sobretot fent classes.

2

 

Quines són les  teves jugadores referents ?

A nivell femení, Judith Polgar és la millor jugadora que hi ha hagut de totes les èpoques.  Ha jugat entre l’ elit mundial, ha estat vuitena del món  i cap jugadora  fins avui  ha aconseguit el que va aconseguir ella en el seu moment.

A nivell masculí, Kasparov.  M’agrada molt el seu joc i ha estat molts anys . També m’agrada Carlsen que és l’actual campió del món.

 

Parla’ns una mica del Club d’Escacs d’Olot.

És un dels clubs més grans que hi ha a la província i té molta història; es va fundar l’any 1948 i sempre ha estat arrelat a la ciutat i proposant activitats . El club fa classes a a les escoles, en horari escolar. Els nens i nenes coneixen els escacs, n’aprenen i als que els agrada continuen.

Actualment som aproximàdament un centenar de persones sòcies.

I d’aquest centenar de persones, quantes són dones?

Es poden contar amb els dits d’una mà… n’hi deuen haver quatre o cinc, som molt poques.

T’hi trobes bé en aquest club?

Estic a l’Olot des de petita, i no he tingut cap problema. Al contrari, m’hi he sentit molt còmoda, i com que m’han vist crèixer, sempre he estat una més, i així m’he sentit.  De petita hi havia alguns senyors grans que s’enfadaven,  em passava quan jugava a altres clubs fora de l’Olot, i aquí tenia sort del recolzament del meu pare, que sempre m’acompanyava als campionats. Aquest fet però va passar poques vegades, i sobretot al principi de jugar, després, quan ja tothom em coneixia, no hi havia cap problema.

Penses que és podria aconseguir que més dones s’interessin pels escacs?

El món dels escacs és un món majoritàriament d’homes, crec que s’haurien de promocionar més els escacs entre les nenes, no es promocionen.

Un bon exemple de la importància de la promoció seria França on tots els equips que juguen la lliga obligatòriament han de tenir  un jugador juvenil i una jugadora dona. La tasca de promocionar els jugadors/es  tant juvenils com femenins recau sobre els clubs. Han aconseguit que hi hagi moltes noies a França que juguin a escacs i  tenen un equip femení dur, potent. En les olimpíades i els Europeus els equips que tenen més rànquing són francesos.

Fa anys, quan estava a la delegació de Girona  es va proposar fer quelcom semblant i de manera progressiva promocionar les nenes, però els clubs no van voler i no ho van aprovar. No és un tema que els interessi massa.

També considero que donar premis en els campionats femenins, tot i que hi ha gent en contra,  seria una manera de motivar i promocionar.

 monica 1Quines habilitats o capacitats es requereixen o  s’activen quan una es disposa a jugar una partida d’escacs?

El que requereix és sobretot concentració per poder analitzar i calcular.  Això ho aprens a base d’estudiar partides, d’entrenament en temes de càlcul de varies jugades i de jugar molt. Per a la gent que s’inicia i concretament a la mainada els ajuda a concentrar-se, a prendre decisions.  Si t’equivoques has d’acceptar  la decisió i tirar endavant amb totes les conseqüències.

Creus que aquestes capacitats són pròpies d’un perfil psicològic determinat o més pròpies d’un gènere o d’un altre?

Tinc la meva opinió però no sé perquè hi ha menys noies que nois  igual que no sé perquè hi ha menys noies a carreres d’enginyeria. Crec que les persones mes tímides tenen mes facilitat , doncs en l’esport d’equip influeix més la timidesa però en escacs aquest fet no passa . Tot i així, els escacs són  un esport fantàstic perquè tothom pot jugar sense límit d’edat o perfil psicològic.

 Én els grans tornejos i olimpíades d’escacs es competeix per separat en categories d’homes i dones. Què opines sobre aquest fet?

No té lògica la  segregació entre homes i dones, la igualtat a nivell de capacitat és la mateixa .

Però considero que actualment està bé la separació perquè no hi ha igualtat a nivell de quantitat i es necessita promocionar  les noies perquè s’aconsegueixi la igualtat concretada en tants homes com dones que estan jugant al mateix nivell. No sé si s’aconseguirà algun dia, perquè no s’ està fent res perquè això sigui així.  Quan arribem a la igualtat ja no caldrà separar i deixarà de tenir sentit.

En aquest marc s’ha organitzat de cara al juliol d’enguany el “Congreso Internacional por la igualdad de las mujeres en la Ajedrez” a Vitòria, amb l’objectiu de visibilitzar i atraure dones al món dels escacs. Creus que són necessaris aquests congressos o iniciatives semblants?

Estan bé aquestes iniciatives però  fer un congrés un cop a l’any no és suficient si  només ens quedem  amb això. L’exemple més clar és quan es proposa promocionar les noies i els clubs s’hi neguen.

Als campionats, en les categories inferiors hi ha nens  i nenes però  a mesura que van creixent les nenes ho van deixant, sobretot  a l’adolescència.  Crec que seria en aquesta etapa on s’hauria d’incidir més i fer una promoció especial.  Però crec també que va lligat a la societat; no estem en una societat igualitària. Les dones en general estan maltractades  en el món laboral i cobren menys,  dones directives en llocs de responsabilitat gariebé no n’hi ha o n’hi ha molt poques.  Veig molta pressió  sobre les nenes en la publicitat, les pel·lícules, els programes, sembla que els objectius de les nenes hagin de passar pel seu atractiu físic i aquí és d’on s’ha de partir.  Mostrar des de  petites que els objectius no són  prioritàriament aquests.

Però trobar la igualtat en els escacs és difícil quan la societat no és igualitària.

Quin és el teu millor record com a jugadora d’escacs?

L’any que vaig quedar campiona d’Espanya; era un somni per a mi i recordo especialment quan ho vaig aconseguir .

A partir dels quinze anys i durant uns anys seguits vaig quedar campiona de Catalunya i quan vam jugar a Olot recordo molt l’última ronda quan m’estava jugant el títol perquè estava jugant a casa.

Els escacs m’han permès viatjar molt, conèixer altres cultures ; m’han enriquit personalment.

I per finalitzar l’entrevista, penses que en algun moment s’acabaran les combinacions possibles a l’hora de jugar escacs?

Sempre van sorgint noves variants , en les posicions hi ha tantes possibilitats que si es poguessin acabar no ho veuríem ni nosaltres ni les futures generacions.

No crec que s’acabin les combinacions, són infinites.

ENTREVISTA: Anna Pérez i Isa Calsina

CORRECCIONS: Gemma Sanauhja

FOTOGRAFIA: Isa Calsina i Lídia Sardà

En honor a la culpa

masturbacion2

M’agrada tocar-me, acariciar-me, inspeccionar-me, complaure’m i escoltar-me gemegar. M’agrada trobar-me amb jo, despullada entre els llençols i amb un fil de llum que franqueja les cortines de l’habitació. M’excita utilitzar lubricant, sentir-me mullada i relliscar entre els meus llavis. M’agrada refregar-me amb el coixí, a un ritme compassat entre cada moviment i la respiració, excitada, entretallada, accelerada, delirant. M’agrada desitjar-me i no sentir-me culpable.

“Has de deixar de fer això”, em repetia totes les nits quan, de més petita, provava de descobrir-me, convençuda que “les nenes no les fan aquestes coses”.

Doncs sí, les nenes sí les fem aquestes coses i, malgrat ho fem oficial a la universitat, ens remenem des que les pessigolles començaven a fer-se presents en nosaltres. Encara recordo quan, a l’escola, els meus amics parlaven sobre com, quan i amb qui es masturbaven. “I tu, et masturbes?”, em preguntaven. “Jo? No, no, jo no”, responia abaixant la mirada, incomodada al sentir que aquell tema formava part d’una llista prohibida a la que no em tocava accedir.

Entre les amigues tampoc en parlàvem, resultava incòmode, vergonyós, impropi per a nosaltres. Ens limitàvem a escoltar, amb el pudor a les orelles. Res més que resignar-se. No més lluny que anul·lar el desig, abdicar-lo en honor a la culpa.

“No ho tornaràs a fer més”, em repetia. I és que això que tan t’agrada, de ben segur que està mal vist. Ningú te’n parla, ningú et pregunta, ningú ho comparteix amb tu. Si t’amagues al fer-ho, serà perquè no és bo. Aquesta era la lògica, el què apareixia quan una tractava de descobrir-se i inspeccionar-se, sense maldats ni pornografies. Res més que experimentar amb el despertar d’alguna cosa que es remou dins teu, el despertar d’un pessigolleig animal i innocent, que es fa lloc amb nitidesa i és embrutat per la infàmia amb rapidesa.

Quan dic que em toco, algunes se sorprenen. “Ah però, que les noies també us toqueu?”. Sí, també ens toquem. “Ah però, i com és que no ho dieu?”. Per la culpa, la por, la vergonya i el sentir-se indecent, anormal i lliurement carnal. Perquè si és bo, segur que és dolent per a mi. Perquè si ningú me’n parla, serà que no toca parlar-ne. Perquè si m’amago, serà que és obscè. Perquè el desig és immoral i la masturbació femenina un producte de la indústria pornogràfica. Perquè les nenes no les han de fer aquestes coses.

Text: Elena GRuiz

Foto: Leo Müller

COMUNICAT FEMINISTA EN SOLIDARITAT AMB LA COMPANYA DETINGUDA EL 13 A

Volem compartir aquest comunicat amb el qual estem totalment d’acord escrit per unes companyes .

La solidaritat la nostra millor arma

COMUNICAT FEMINISTA EN SOLIDARITAT AMB LA COMPANYA DETINGUDA EL 13 A

Als jutges alemanys i espanyols, caps d’Estat europeus i mossos
d’esquadra:

Escrivim aquestes línies perquè el passat 13 d’Abril, tots vosaltres
coordinadets, us vau prendre la llicència d’escorcollar tres cases i de
detenir amb una euroordre a una companya feminista, sota l’acusació
d’haver participat en atracaments a bancs al nord d’Alemanya.

Tots vosaltres formeu part del motor que fa del món un desert, una terra
deshumanitzada. Esteu en la part privilegiada de l’abisme i escolliu ser
insensibles al patiment humà. Escolliu dibuixar una societat on la vida,
la dignitat i la cura de les persones  no és important.

Ignorem  totalment si les acusacions fetes a la companya detinguda són
reals o  no. La veritat és que això no ens importa, i allò greu és que a
vosaltres  tampoc.  Aquest és un altre dels vostres espectacles per fer
creure a tothom que us necessiten i que els protegiu de perillosos
enemics (lladres, terroristes yihadistes, terroristes anarquistes,
etc…). I per a tal propòsit compteu amb els mass media de
des-informació al vostre servei.

Els grans lladres s’asseuen darrera de la tribuna de jutges, fiscals,
acusacions particulars o parlaments i entren a les cases a través del
compte corrent, targetes de crèdit, de la factura de la llum, de
l’aigua, de la declaració de la renda, de les notificacions de beques
denegades i ajudes socials no concedides.

Amb la Unió Europea hem topat. Us encanta decidir com s’ha de moure la
gent pel territori; us voleu endur la companya detinguda el 13A a les
presons alemanyes. Fa mesos esteu condemnant a la mort o a la misèria a
centenars de milers de refugiades. Així com fa anys que condemneu a mort
a centenars de milers de persones migrants a base de tancar les
fronteres. I fa segles que ho feu a base de colonització i
imperialisme.

Des de l’abisme, aquestes injustícies i precarietats a vegades es
converteixen en ràbia, desesperació o impotència. I a vegades agafen
forma de lluites col·lectives, xarxes de solidaritat i autoorganització.
I això us espanta.

Ara us heu endut a una de nosaltres – i per extensió heu tocat a la
resta – perquè sabeu que moltes dones, lesbianes i trans de tot el món
no acceptem passivament la realitat que ens voleu imposar. Un cop més,
tot i que munteu les més despampanants operacions policials, ni callarem
ni canviarem.

Si toquen a una, ens toquen a totes!

Lluitarem per la llibertat de la companya, per aturar la seva
extradició. La volem aquí, amb nosaltres. Ni a Alemanya, ni a la presó.

Barcelona, abril del dos mil setze.

SAVE THE DRAGON AND KILL THE MACHIRULO

A degenerades no se’ns acut  millor data per desconstruir les princeses i convertir-nos en el que nosaltres vulguem ser.

Amb vestit o sense, gordes, altes, amb barba o patilles, només nosaltres podem decidir si volem  ser princeses, dracs o cavallers.

Compartim dos relats sobre princeses: ” Colorín colorado” i ” La princesa valenta”

COLORÍN COLORADO…

iluscolor-letras

Y colorín colorado este cuento se ha acabado…mi príncipe azul por fin se estaba yendo por la puerta y yo ya no iba a ser más una princesa.

A partir de ese momento todo comenzó a cambiar, primero noté como poco a poco me empezaba a crecer el bello del rostro, después el pelo de los sobacos y por último el de las piernas.

Y mis manos, qué decir de mis manos, mis delgados y gráciles dedos acabados en unas largas uñas rosas, se habían ido transformando en dedos gruesos, recios, capaces de coger un hacha y cortar leña para calentarme en las largas noches de invierno.

Mis zapatos de talón tampoco me servían para poder  ir al campo a recoger alimentos y cazar, así que ahora prefería utilizar botas u otros calzados más cómodos, o mejor aún en las tardes de verano pasearme descalza para poder sentir la tierra caliente bajo mis pies.

Por último mis bellos y pomposos vestidos de colores crema se habían ido trasformando en una especie de camisones sin costuras ni volantes, tampoco llevaba corsé, así que mis pechos y mi barriga, cada vez más grandes ya que no tenía que ir a los bailes de palacio, ni rendirle cuentas a nadie,  se movían salvajes por el espacio.

Qué maravillosa es la vida ahora que puedo reírme a carcajadas, saltar, correr, tirarme pedos, pegar, comer con las manos, decir palabras malsonantes  ¡COÑO!, tocarme el coño, ir donde me da la gana, cuando me da la gana, follarme a quien me da la gana, bailar hasta caerme, estar con otras mujeres, conversar o estar callada, estar sola, pensar…A mí que no me cuenten más cuentos, ni me hablen de príncipes, eso para quien lo quiera,  que yo así ya estoy feliz… y colorín colorado este cuento se ha acabado.

6_20141231TCrRBI

LA PRINCESA VALENTA

La princesa es reconeixia a sí mateix en el reflex del mirall i se sentia preciosa amb el vestit llarg de seda rosa.

Des de petita li havien dit que havia de ser fort i decidit, que havia de muntar a cavall, aprendre l’ús de les fletxes i l’espassa i ser un home, un príncep valent.

Encara que algunes coses no estaven malament, com per exemple les fletxes, tot el conjunt li pesava i aquest pes l’havia anat convertint en algú ombrívol, solitari i seriós.

Fins el dia d’avui havia preferit callar que mostrar-se com era en realitat. A ella li agradava ballar, cantar,  pintar, els vestits llargs i pressentia que si seguia molt de temps així, aquest algú gris s’acabaria menjant tot el demés i acabaria matant la part d’ella mateixa que tant li agradava.

Sentia al seu interior que el ball d’avui era una bona ocasió per mostrar-se als seus súbdits i sobretot a  les persones importants de la seva vida, necessitava saber que el rei, la reina i la seva germana la princesa, l’estimarien tal com es.

Va acabar de retallar-se la barba, es va pintar els llavis d’un to rosa pàl·lid, es va posar les sabates de taló i va començar a caminar els llargs passadissos que la portarien fins el saló principal on s’estava celebrant el ball.

Quan va arribar a la gran porta daurada que la separava del saló, va tancar els ulls, va agafar aire amb força i va entrar al ball amb un somriure resplendent i un brill als ulls que contenia tota l’alegria i l’esperança que fins aquell dia s’havia anat guardant a dintre seu.

BE LOBA

STOP GORDOFOBIA y las panzas subversas

 

STOP GORDOFOBIA 

“Por suerte no hay no gordas que quieran hablar sobre nosotras” comença la xerrada presentació a la Tinta del Poblesec  d’un llibre  “STOP GORDOFBOIA y las panzas subversas” de l’autora Magdalena Piñeyro  carregada d’humor  i dosis de crítica i lluita.

Stopgordofobia és una plataforma on ha començat a agrupar testimonis i experiències personals de persones grasses primer a través del facebook  https://www.facebook.com/stopgordofobia/?fref=ts   i després a través de la publicació del mateix llibre.  Dos participants d’aquesta plataforma Lucrecia i la pròpia Magdalena Piñeyro ens expliquen quins són els inicis de la plataforma.

CcseigZWoAATFml

Juntament amb un company durant els aconteixements del 15M es van adonar que no hi havia cap reivindicació sobre la opressió de la gordofobia, i es van qüestionar per què  no s’havia polititzat els seus cossos. Ser grassa, explica Magda, significava coses negatives, vergonya i molt tabú per això consideren que moltes persones grasses vivien i viuen dins de l’armari.  De fet la pàgina de facebook va començar com un grup tancat, fins que van decidir “sortir de l’armari” i fer-la pública per denunciar la discriminació que han patit a partir de les experiències personals.

En un primer moment pensaven que l’opressió i discriminació només afectava a les dones però aviat es van adonar que la gordofobia és una opressió independent al gènere . Afecta a més dones a nivell quantitatiu però també hi ha homes afectats, el que succeeix és que aquests no estan explicant el que els passa i ho pateixen en silenci. Els homes però per ser discriminats han d’estar molt grossos en canvi les dones si surten de la talla 38 ja estan discriminades.

A vegades sento que sóc grassa abans que dona doncs a nivell personal m’ha afectat més. Comenta Magda.

Aquest tipus d’opressió afecta en molts àmbits, com comenten amb humor; “la microgordofòbia” fent un símil amb el “ micromasclisme”  es detecta quan vas a fer un café a un bar i directament et posen sacarina, o demanes un refresc i el  porten light “

Igualment afecta en àmbits tant importants en la vida d’una persona com l’àmbit laboral; discriminació per raó d’imatge en moltes entrevistes de feina per exemple , en l’àmbit sanitari diagnòstics erronis degut als prejudicis que la grossor genera  o en el mercat del cos: depenent amb quins cossos et relaciones puja el teu “catxé “ o et baixa i en aquest mercat, els cossos grassos estan poc valoritzats.

Les grasses tenen un altre tipus d’opressió de gènere que les no grasses i ho especifiquen clar:

Enlloc de la foreta o “piropo”  tenim l’insult, enlloc de l’amor lliure la soledat, enlloc de la lluita perquè es deixi de veure la dona com a objecte sexual  tenim el reconeixement d’una por profunda a no ser desitjada.

Ens expliquen que es senten molt a prop de persones amb trastorns alimentaris i senten que hi ha molt en comú doncs viuen en la constant possibilitat de ser una altra cosa, una versió “ aparentment millorada” d’elles mateixes.

I tot això ve provocat degut a un imperialisme cultural, on les referents per tot arreu les protagonistes ( en publicitat, cinema, mitjans etc. ) “ sempre són no grosses i això genera un exili d’una mateixa, un cos en el que tu no et reconeixes perquè la societat et diu que hi ha una millor versió de tu esperant en una altra part. “

També afecta a nivells com no trobar cadira o roba de la mida necessària. És un lloc força inhòspit el que ens toca viure a les grasses.  

Es pregunten d’on vé  el per què d’aquesta opressió i troben la resposta en una discriminació social per raó d’estètica, per moral; ( es culpa d’una mateixa estar gorda) i també per part de la comunitat científica.

<<Gorda de mierda, adelgaza! … es por tu salud>> diu amb ironia Magda.

La OMS reconeix la grassor com un factor de risc però no com una enfermetat, en canvi per la gent totes les persones grasses estan malaltes, comenta.

Hi ha un discurs social que crea cossos  erronis,  que necessiten canviar d’estat, superar a un estat millor,  hi ha una societat que privilegia uns cossos per sobre d’uns altres i aquest és el discurs que la medicina legitima i la societat segueix quan el discurs mèdic està  en plena complicitat amb la indústria dietètica . Durant la història la qüestió moral s’ha vist estigmatitzada l’esglèsia moralitzant l’ànima, la Il·lustració la raó i actualment la comunitat científica estigmatitzant els cossos.

En aquest discurs es genera  la culpa: es responsabilitat d’una mateixa estar grassa i  és la responsabilitat del que ser grassa implica socialment, perquè al darrera hi ha un contingut moral : Si algú escull ser grassa per què se l’hauria de discriminar?, i per altra banda, fins a quin punt algú pot escollir estar o no estar grassa quan hi ha tants factors que travessen aquest estat? Es pregunten. “Al final la gran culpa és la pròpia existència”.

La grassor és també una qüestió social i de nivell econòmic; s’associa el discurs de grassa és igual a opulència o viure molt bé , quan la realitat és que té més a veure amb la classe obrera com apunta en el seu estudi  Esther Vivas sobre alimentació , entre molts altres factors, el fet de no tenir temps, diners , educació alimentària rebuda, entren en joc.

Analitzen com  la gordofobia és un negoci; a partir de tractaments mèdics, dietes, productes cosmètics . Tot i que apunten una crítica: està molt bé parlar contra l’imperi de l’estètica per al mateix temps és molt important denunciar la gordofòbia, cosa que no s’està fent ni en l’àmbit del feminisme . S’ està mirant cap a una altra banda i no s’està fent prou pressió  en aquest sentit. Alhora però enfatitza que és el feminisme l’ únic espai  on troben que poden lluitar,  des d’on es pot fer front a aquesta discriminació.

Citen referències de Naomi Wolf com que dedicar molt temps a l’estètica  resta temps a la lluita o el règim de la inanició destrueix el feminisme. No menjar  pot generar sentir-te dèbil, inestabilitat emocional, falta d’energia. Fan referència a la cita “ La dieta com a sedant polític” i també afegeix; ” les persones amb transtorns alimentaris són preses polítiques del patriarcat”.

Una altra crítica és que actualment es centra la solució en l’autoestima , o qui sosté arguments com “estimat a tu mateixa” i és una forma d’individualitzar, aïllar,  quan es tracta d’una lluita col·lectiva, social.  No és un problema d’una persona quan tota la societat està enviant missatges de que el seu cos no és acceptable, cal lluitar de forma conjunta.

En aquest sentit apunta Magda que els activismes “grassos” estan sorgint  del sur, operen des de referents de llatinoamèrica sobretot.  Els majors referents en la lluita per acabar amb la gordofobia tenen relació amb formes d’acceptar el cos , una mateixa i les altres que provenen de formes d’entendre l’acceptació versus superació personal  i  les relacions que la pròpia cultura del sur comporta.

En relació a una pregunta del públic és parla sobre l’eròtica de les persones grasses i fan referència a practicar altres desitjos, a crear diferents imaginaris en la gent, a pensar en els cossos grossos reconquistant el plaer i el desig, així com practicar l’eròtica de la grassor com a  activisme. Ens  parlen sobre unes jornades que es basaven en el desig i el plaer “ A mi que me llamen cerda “  on es van crear grups no mixtes de persones grasses en que eren les que es relacionaven de forma eròtica públicament,  generant altres imaginaris, construint desitjos .

La xerrda conclou amb un dels molts poemes que podem trobar en el llibre.   Podeu trobar més informació a : www.stopgordofobia.com

Anna Pérez

“Cuerpo”

Hoy me desperté harta de la infamia

 de las cintas métricas

del gris y de la tristeza

 Y me pinté de preciosos colores,

te pinté de preciosos colores.

Hoy me levanté hermosa

Porque te abracé

Y abracé lo que soy

Porque elegí no vestir más muerte

Para vestirte de amor

Para vestirme de amor.

Lejos de cobardías y desprecios

De la roña ajena puesta sobre mí y sobre ti

De la pesadez de su mirada sobre vos

Sobre mí.

Me limpié su mugre

Te quité  su mugre

Y me puse alegre.

Hoy me sentí capaz

Y como siempre me obligaron a odiarte,

Hoy me obligué a amarme.

Y como siempre me obligaron a morir,

Hoy te obligué a vivir por sobre todas las cosas.

A renacer de las cenizas

No como ave fénix

Sino como gorda que despierta

Por fin

Del letargo.

Hoy tu suavidad,

Redondez y esponjosidad

Me robaron una sonrisa

Mientras me aferraba a tu firmeza.

Y prometí que nunca más

Derramaría una lágrima en tu nombre

(Cuerpo gordo )

Ni en mi nombre

(Magda )

Que es lo mismo

(gorda )

Prometí,

Aunque soy consciente

De que mañana al despertarme empezará

una nueva vieja guerra.

Y volveré a pelear contigo, querido amigo.

Des de ya:

Perdóname.

                                                                                       Magda Piñeryo

 

El poder…

Sobre el llibre “Amor y violencia. La dimensión afectiva del maltrato” de Pepa Horno  i l’acte per condemnar el femincidi que realitzem el col·lectiu Degenerades, cada dilluns primer de mes si hi ha un assasssinat masclista durant aquell mes. Durant el mes de novembre n’hi ha hagut 12 femincidis a l’estat espanyol.

(…)En la comprensió de la violència es veu que el concepte de ” poder ” és clau.

El poder, és en principi un concepte neutre. Es defineix com tenir la potència de fer quelcom, tenir la facilitat, el temps o el lloc de fer quelcom possible o  ser possible que quelcom succeeixi. Poder és la capacitat per influir en la vida de l’altre. Des d’aquest punt de vista en totes les relacions  hi ha un component de poder, en el moment que la persona crea una relació amb l’altre adquireix la capacitat per influir en l’altre persona i per deixar-se influir. (..)

Existeixen varies formes d’ adquirir poder sobre una altra persona:

  • Amor: El vincle afectiu comporta poder sobre la  persona que es vincula, l’amor és una forma de poder que és essencial comprendre com a tal. El mateix afecte que una persona sent cap a una altra i que la pot fer créixer i sentir bé, acompanyada i compresa, també pot utilitzar-me per destruir-la, aïllar-la o anul·lar-la. Totes les persones tenen poder sobre les persones que les estimen, igual que aquells a qui estimen tenen poder sobre elles. Passa amb totes les persones amb qui s’estableix un vincle afectiu, no només la parella: família, amics…
  • Autoritat: Les persones que estan en una posició d’autoritat (moral, legal, organitzativa…) adquireixen un poder sobre les persones que estan al seu càrrec. El govern sobre la població, l’empresariat sobre treballadorxs, mestres sobre alumnat, progenitxrs sobre fillxs, entre d’altres…
  • Força: És la forma de poder més bàsica. En principi tota persona que sigui més forta físicament que una altra o que posa a una altra persona en una situació de debilitat física ( per exemple, utilitzant una arma ) obté una situació de poder sobre ella.
  • Diferència: Hi ha diferencies ( social, econòmica, de gènere, de raça… ) que fruit de situacions establertes socialment, generen una situació d’inferioritat en unes persones o col·lectius i de superioritat i poder  en altres. Per exemple, aquells que  és situen en una situació de superioritat social per el gènere, possibilitant la violència de gènere, de raça ; possibilitant el racisme, o perquè tenen més diners, més formació o informació. També a aquelles persones que situen a les persones amb diversitat funcional en una situació d’inferioritat, en lloc d’analitzar-la des de la diferència enriquidora que és i de la que la societat ha de saber aprendre.

La violència no és un fenomen simple, ni únic. Existeixen diferents formes de violència que reflexen fenòmens i realitats molt diferents entre sí.

És un fenomen que es produeix en escalada, que s’autoalimenta, que crea un continu de formes de violència que van des de les més lleus a les més severes formes de maltracte i és fonamental establir on comença la violència, quan un comportament és violent i quan es creua la línia que marca la violència i el mal que aquesta produeix en el desenvolupament de qui la rep. (…)

Pepa Horno Goicoechea, 2009. “Amor y violencia. La dimensión afectiva del maltrato.“Editorial Desclée de Brouwer

…..

Buscant la manera de trobar l’arrel a la crua realitat de 94 assassinats per violència masclista a l’estat espanyol, 16 a Catalunya en que portem d’any ( dades extretes de feminicidio.net ) ,   ens preguntem on s’origina la violència, on comença…creient que segurament en molts comportaments que de tant repetir-los ens semblen “normals ” paraula que no vol dir res per sí mateixa. Què de veure’ls, sentir-los, reproduir-los, viure’ls ens semblen part de la nostra forma de viure i d’entendre les relacions. Com diu el diccionari de la definció de normal: “Que está de acuerdo con una norma fijada de antemano, o con lo que se considera razonable o de sentido común.” ( i qui ho fixa i ho considera?)

Però si bé és cert que volem que s’acabi aquest malson de feminicidis, potser ens hem de plantejar què hem de desaprendre totes.  Perquè… no, no és normal. Em repeteixo, normal, no vol dir res, però molt més buida de sentit es troba aquesta paraula quan parlem de fets tant greus com incomprensibles : l’amor mata.   Sembla una exageració però seria una possible deducció si t’atreveixes a mirar cap a la trista realitat actual. Comencem amb una aparent contradicció. Perquè hem aprés que l’amor tot ho cura, tot ho pot , mou muntanyes. Desaprenem: No, l’amor i els afectes també produeixen maltractes. I en moltes esferes, de fet en totes en les que hi ha vincle afectiu.

Socialment també es donen situacions de poder diferents en unxs i altrxs,  i si mirem amb perspectiva de gènere volem preguntar quins abusos de poder a nivell social percebem si ens parem a reflexionar un minut d’un dilluns al passeig Sant Joan. Hem tractat de reproduïr la piràmide de la violència amb les impressions i opinions de la gent que passava. Ens interessen sobretot situar  quins són els factors  invisibles i subtils, els que inicien moltes vegades escalades de relacions injustes i violentes sense que ens adonem. Gràcies a totes les que ens heu ajudat!

10268412_10152462696682958_9132059209662260668_nAquí trobareu algunes fotos sobre l’acte del dilluns 7 de desembre al Passeig Sant Joan amb Provença 🙂

IMG-20151207-WA0019 IMG-20151207-WA0020 IMG-20151207-WA0021 IMG-20151207-WA0022

 

 

IMG-20151207-WA0026 IMG-20151207-WA0027

IMG-20151207-WA0034IMG-20151207-WA0031

IMG-20151207-WA0032