COMUNICAT FEMINISTA EN SOLIDARITAT AMB LA COMPANYA DETINGUDA EL 13 A

Volem compartir aquest comunicat amb el qual estem totalment d’acord escrit per unes companyes .

La solidaritat la nostra millor arma

COMUNICAT FEMINISTA EN SOLIDARITAT AMB LA COMPANYA DETINGUDA EL 13 A

Als jutges alemanys i espanyols, caps d’Estat europeus i mossos
d’esquadra:

Escrivim aquestes línies perquè el passat 13 d’Abril, tots vosaltres
coordinadets, us vau prendre la llicència d’escorcollar tres cases i de
detenir amb una euroordre a una companya feminista, sota l’acusació
d’haver participat en atracaments a bancs al nord d’Alemanya.

Tots vosaltres formeu part del motor que fa del món un desert, una terra
deshumanitzada. Esteu en la part privilegiada de l’abisme i escolliu ser
insensibles al patiment humà. Escolliu dibuixar una societat on la vida,
la dignitat i la cura de les persones  no és important.

Ignorem  totalment si les acusacions fetes a la companya detinguda són
reals o  no. La veritat és que això no ens importa, i allò greu és que a
vosaltres  tampoc.  Aquest és un altre dels vostres espectacles per fer
creure a tothom que us necessiten i que els protegiu de perillosos
enemics (lladres, terroristes yihadistes, terroristes anarquistes,
etc…). I per a tal propòsit compteu amb els mass media de
des-informació al vostre servei.

Els grans lladres s’asseuen darrera de la tribuna de jutges, fiscals,
acusacions particulars o parlaments i entren a les cases a través del
compte corrent, targetes de crèdit, de la factura de la llum, de
l’aigua, de la declaració de la renda, de les notificacions de beques
denegades i ajudes socials no concedides.

Amb la Unió Europea hem topat. Us encanta decidir com s’ha de moure la
gent pel territori; us voleu endur la companya detinguda el 13A a les
presons alemanyes. Fa mesos esteu condemnant a la mort o a la misèria a
centenars de milers de refugiades. Així com fa anys que condemneu a mort
a centenars de milers de persones migrants a base de tancar les
fronteres. I fa segles que ho feu a base de colonització i
imperialisme.

Des de l’abisme, aquestes injustícies i precarietats a vegades es
converteixen en ràbia, desesperació o impotència. I a vegades agafen
forma de lluites col·lectives, xarxes de solidaritat i autoorganització.
I això us espanta.

Ara us heu endut a una de nosaltres – i per extensió heu tocat a la
resta – perquè sabeu que moltes dones, lesbianes i trans de tot el món
no acceptem passivament la realitat que ens voleu imposar. Un cop més,
tot i que munteu les més despampanants operacions policials, ni callarem
ni canviarem.

Si toquen a una, ens toquen a totes!

Lluitarem per la llibertat de la companya, per aturar la seva
extradició. La volem aquí, amb nosaltres. Ni a Alemanya, ni a la presó.

Barcelona, abril del dos mil setze.

SAVE THE DRAGON AND KILL THE MACHIRULO

A degenerades no se’ns acut  millor data per desconstruir les princeses i convertir-nos en el que nosaltres vulguem ser.

Amb vestit o sense, gordes, altes, amb barba o patilles, només nosaltres podem decidir si volem  ser princeses, dracs o cavallers.

Compartim dos relats sobre princeses: ” Colorín colorado” i ” La princesa valenta”

COLORÍN COLORADO…

iluscolor-letras

Y colorín colorado este cuento se ha acabado…mi príncipe azul por fin se estaba yendo por la puerta y yo ya no iba a ser más una princesa.

A partir de ese momento todo comenzó a cambiar, primero noté como poco a poco me empezaba a crecer el bello del rostro, después el pelo de los sobacos y por último el de las piernas.

Y mis manos, qué decir de mis manos, mis delgados y gráciles dedos acabados en unas largas uñas rosas, se habían ido transformando en dedos gruesos, recios, capaces de coger un hacha y cortar leña para calentarme en las largas noches de invierno.

Mis zapatos de talón tampoco me servían para poder  ir al campo a recoger alimentos y cazar, así que ahora prefería utilizar botas u otros calzados más cómodos, o mejor aún en las tardes de verano pasearme descalza para poder sentir la tierra caliente bajo mis pies.

Por último mis bellos y pomposos vestidos de colores crema se habían ido trasformando en una especie de camisones sin costuras ni volantes, tampoco llevaba corsé, así que mis pechos y mi barriga, cada vez más grandes ya que no tenía que ir a los bailes de palacio, ni rendirle cuentas a nadie,  se movían salvajes por el espacio.

Qué maravillosa es la vida ahora que puedo reírme a carcajadas, saltar, correr, tirarme pedos, pegar, comer con las manos, decir palabras malsonantes  ¡COÑO!, tocarme el coño, ir donde me da la gana, cuando me da la gana, follarme a quien me da la gana, bailar hasta caerme, estar con otras mujeres, conversar o estar callada, estar sola, pensar…A mí que no me cuenten más cuentos, ni me hablen de príncipes, eso para quien lo quiera,  que yo así ya estoy feliz… y colorín colorado este cuento se ha acabado.

6_20141231TCrRBI

LA PRINCESA VALENTA

La princesa es reconeixia a sí mateix en el reflex del mirall i se sentia preciosa amb el vestit llarg de seda rosa.

Des de petita li havien dit que havia de ser fort i decidit, que havia de muntar a cavall, aprendre l’ús de les fletxes i l’espassa i ser un home, un príncep valent.

Encara que algunes coses no estaven malament, com per exemple les fletxes, tot el conjunt li pesava i aquest pes l’havia anat convertint en algú ombrívol, solitari i seriós.

Fins el dia d’avui havia preferit callar que mostrar-se com era en realitat. A ella li agradava ballar, cantar,  pintar, els vestits llargs i pressentia que si seguia molt de temps així, aquest algú gris s’acabaria menjant tot el demés i acabaria matant la part d’ella mateixa que tant li agradava.

Sentia al seu interior que el ball d’avui era una bona ocasió per mostrar-se als seus súbdits i sobretot a  les persones importants de la seva vida, necessitava saber que el rei, la reina i la seva germana la princesa, l’estimarien tal com es.

Va acabar de retallar-se la barba, es va pintar els llavis d’un to rosa pàl·lid, es va posar les sabates de taló i va començar a caminar els llargs passadissos que la portarien fins el saló principal on s’estava celebrant el ball.

Quan va arribar a la gran porta daurada que la separava del saló, va tancar els ulls, va agafar aire amb força i va entrar al ball amb un somriure resplendent i un brill als ulls que contenia tota l’alegria i l’esperança que fins aquell dia s’havia anat guardant a dintre seu.

BE LOBA

STOP GORDOFOBIA y las panzas subversas

 

STOP GORDOFOBIA 

“Por suerte no hay no gordas que quieran hablar sobre nosotras” comença la xerrada presentació a la Tinta del Poblesec  d’un llibre  “STOP GORDOFBOIA y las panzas subversas” de l’autora Magdalena Piñeyro  carregada d’humor  i dosis de crítica i lluita.

Stopgordofobia és una plataforma on ha començat a agrupar testimonis i experiències personals de persones grasses primer a través del facebook  https://www.facebook.com/stopgordofobia/?fref=ts   i després a través de la publicació del mateix llibre.  Dos participants d’aquesta plataforma Lucrecia i la pròpia Magdalena Piñeyro ens expliquen quins són els inicis de la plataforma.

CcseigZWoAATFml

Juntament amb un company durant els aconteixements del 15M es van adonar que no hi havia cap reivindicació sobre la opressió de la gordofobia, i es van qüestionar per què  no s’havia polititzat els seus cossos. Ser grassa, explica Magda, significava coses negatives, vergonya i molt tabú per això consideren que moltes persones grasses vivien i viuen dins de l’armari.  De fet la pàgina de facebook va començar com un grup tancat, fins que van decidir “sortir de l’armari” i fer-la pública per denunciar la discriminació que han patit a partir de les experiències personals.

En un primer moment pensaven que l’opressió i discriminació només afectava a les dones però aviat es van adonar que la gordofobia és una opressió independent al gènere . Afecta a més dones a nivell quantitatiu però també hi ha homes afectats, el que succeeix és que aquests no estan explicant el que els passa i ho pateixen en silenci. Els homes però per ser discriminats han d’estar molt grossos en canvi les dones si surten de la talla 38 ja estan discriminades.

A vegades sento que sóc grassa abans que dona doncs a nivell personal m’ha afectat més. Comenta Magda.

Aquest tipus d’opressió afecta en molts àmbits, com comenten amb humor; “la microgordofòbia” fent un símil amb el “ micromasclisme”  es detecta quan vas a fer un café a un bar i directament et posen sacarina, o demanes un refresc i el  porten light “

Igualment afecta en àmbits tant importants en la vida d’una persona com l’àmbit laboral; discriminació per raó d’imatge en moltes entrevistes de feina per exemple , en l’àmbit sanitari diagnòstics erronis degut als prejudicis que la grossor genera  o en el mercat del cos: depenent amb quins cossos et relaciones puja el teu “catxé “ o et baixa i en aquest mercat, els cossos grassos estan poc valoritzats.

Les grasses tenen un altre tipus d’opressió de gènere que les no grasses i ho especifiquen clar:

Enlloc de la foreta o “piropo”  tenim l’insult, enlloc de l’amor lliure la soledat, enlloc de la lluita perquè es deixi de veure la dona com a objecte sexual  tenim el reconeixement d’una por profunda a no ser desitjada.

Ens expliquen que es senten molt a prop de persones amb trastorns alimentaris i senten que hi ha molt en comú doncs viuen en la constant possibilitat de ser una altra cosa, una versió “ aparentment millorada” d’elles mateixes.

I tot això ve provocat degut a un imperialisme cultural, on les referents per tot arreu les protagonistes ( en publicitat, cinema, mitjans etc. ) “ sempre són no grosses i això genera un exili d’una mateixa, un cos en el que tu no et reconeixes perquè la societat et diu que hi ha una millor versió de tu esperant en una altra part. “

També afecta a nivells com no trobar cadira o roba de la mida necessària. És un lloc força inhòspit el que ens toca viure a les grasses.  

Es pregunten d’on vé  el per què d’aquesta opressió i troben la resposta en una discriminació social per raó d’estètica, per moral; ( es culpa d’una mateixa estar gorda) i també per part de la comunitat científica.

<<Gorda de mierda, adelgaza! … es por tu salud>> diu amb ironia Magda.

La OMS reconeix la grassor com un factor de risc però no com una enfermetat, en canvi per la gent totes les persones grasses estan malaltes, comenta.

Hi ha un discurs social que crea cossos  erronis,  que necessiten canviar d’estat, superar a un estat millor,  hi ha una societat que privilegia uns cossos per sobre d’uns altres i aquest és el discurs que la medicina legitima i la societat segueix quan el discurs mèdic està  en plena complicitat amb la indústria dietètica . Durant la història la qüestió moral s’ha vist estigmatitzada l’esglèsia moralitzant l’ànima, la Il·lustració la raó i actualment la comunitat científica estigmatitzant els cossos.

En aquest discurs es genera  la culpa: es responsabilitat d’una mateixa estar grassa i  és la responsabilitat del que ser grassa implica socialment, perquè al darrera hi ha un contingut moral : Si algú escull ser grassa per què se l’hauria de discriminar?, i per altra banda, fins a quin punt algú pot escollir estar o no estar grassa quan hi ha tants factors que travessen aquest estat? Es pregunten. “Al final la gran culpa és la pròpia existència”.

La grassor és també una qüestió social i de nivell econòmic; s’associa el discurs de grassa és igual a opulència o viure molt bé , quan la realitat és que té més a veure amb la classe obrera com apunta en el seu estudi  Esther Vivas sobre alimentació , entre molts altres factors, el fet de no tenir temps, diners , educació alimentària rebuda, entren en joc.

Analitzen com  la gordofobia és un negoci; a partir de tractaments mèdics, dietes, productes cosmètics . Tot i que apunten una crítica: està molt bé parlar contra l’imperi de l’estètica per al mateix temps és molt important denunciar la gordofòbia, cosa que no s’està fent ni en l’àmbit del feminisme . S’ està mirant cap a una altra banda i no s’està fent prou pressió  en aquest sentit. Alhora però enfatitza que és el feminisme l’ únic espai  on troben que poden lluitar,  des d’on es pot fer front a aquesta discriminació.

Citen referències de Naomi Wolf com que dedicar molt temps a l’estètica  resta temps a la lluita o el règim de la inanició destrueix el feminisme. No menjar  pot generar sentir-te dèbil, inestabilitat emocional, falta d’energia. Fan referència a la cita “ La dieta com a sedant polític” i també afegeix; ” les persones amb transtorns alimentaris són preses polítiques del patriarcat”.

Una altra crítica és que actualment es centra la solució en l’autoestima , o qui sosté arguments com “estimat a tu mateixa” i és una forma d’individualitzar, aïllar,  quan es tracta d’una lluita col·lectiva, social.  No és un problema d’una persona quan tota la societat està enviant missatges de que el seu cos no és acceptable, cal lluitar de forma conjunta.

En aquest sentit apunta Magda que els activismes “grassos” estan sorgint  del sur, operen des de referents de llatinoamèrica sobretot.  Els majors referents en la lluita per acabar amb la gordofobia tenen relació amb formes d’acceptar el cos , una mateixa i les altres que provenen de formes d’entendre l’acceptació versus superació personal  i  les relacions que la pròpia cultura del sur comporta.

En relació a una pregunta del públic és parla sobre l’eròtica de les persones grasses i fan referència a practicar altres desitjos, a crear diferents imaginaris en la gent, a pensar en els cossos grossos reconquistant el plaer i el desig, així com practicar l’eròtica de la grassor com a  activisme. Ens  parlen sobre unes jornades que es basaven en el desig i el plaer “ A mi que me llamen cerda “  on es van crear grups no mixtes de persones grasses en que eren les que es relacionaven de forma eròtica públicament,  generant altres imaginaris, construint desitjos .

La xerrda conclou amb un dels molts poemes que podem trobar en el llibre.   Podeu trobar més informació a : www.stopgordofobia.com

Anna Pérez

“Cuerpo”

Hoy me desperté harta de la infamia

 de las cintas métricas

del gris y de la tristeza

 Y me pinté de preciosos colores,

te pinté de preciosos colores.

Hoy me levanté hermosa

Porque te abracé

Y abracé lo que soy

Porque elegí no vestir más muerte

Para vestirte de amor

Para vestirme de amor.

Lejos de cobardías y desprecios

De la roña ajena puesta sobre mí y sobre ti

De la pesadez de su mirada sobre vos

Sobre mí.

Me limpié su mugre

Te quité  su mugre

Y me puse alegre.

Hoy me sentí capaz

Y como siempre me obligaron a odiarte,

Hoy me obligué a amarme.

Y como siempre me obligaron a morir,

Hoy te obligué a vivir por sobre todas las cosas.

A renacer de las cenizas

No como ave fénix

Sino como gorda que despierta

Por fin

Del letargo.

Hoy tu suavidad,

Redondez y esponjosidad

Me robaron una sonrisa

Mientras me aferraba a tu firmeza.

Y prometí que nunca más

Derramaría una lágrima en tu nombre

(Cuerpo gordo )

Ni en mi nombre

(Magda )

Que es lo mismo

(gorda )

Prometí,

Aunque soy consciente

De que mañana al despertarme empezará

una nueva vieja guerra.

Y volveré a pelear contigo, querido amigo.

Des de ya:

Perdóname.

                                                                                       Magda Piñeryo

 

El poder…

Sobre el llibre “Amor y violencia. La dimensión afectiva del maltrato” de Pepa Horno  i l’acte per condemnar el femincidi que realitzem el col·lectiu Degenerades, cada dilluns primer de mes si hi ha un assasssinat masclista durant aquell mes. Durant el mes de novembre n’hi ha hagut 12 femincidis a l’estat espanyol.

(…)En la comprensió de la violència es veu que el concepte de ” poder ” és clau.

El poder, és en principi un concepte neutre. Es defineix com tenir la potència de fer quelcom, tenir la facilitat, el temps o el lloc de fer quelcom possible o  ser possible que quelcom succeeixi. Poder és la capacitat per influir en la vida de l’altre. Des d’aquest punt de vista en totes les relacions  hi ha un component de poder, en el moment que la persona crea una relació amb l’altre adquireix la capacitat per influir en l’altre persona i per deixar-se influir. (..)

Existeixen varies formes d’ adquirir poder sobre una altra persona:

  • Amor: El vincle afectiu comporta poder sobre la  persona que es vincula, l’amor és una forma de poder que és essencial comprendre com a tal. El mateix afecte que una persona sent cap a una altra i que la pot fer créixer i sentir bé, acompanyada i compresa, també pot utilitzar-me per destruir-la, aïllar-la o anul·lar-la. Totes les persones tenen poder sobre les persones que les estimen, igual que aquells a qui estimen tenen poder sobre elles. Passa amb totes les persones amb qui s’estableix un vincle afectiu, no només la parella: família, amics…
  • Autoritat: Les persones que estan en una posició d’autoritat (moral, legal, organitzativa…) adquireixen un poder sobre les persones que estan al seu càrrec. El govern sobre la població, l’empresariat sobre treballadorxs, mestres sobre alumnat, progenitxrs sobre fillxs, entre d’altres…
  • Força: És la forma de poder més bàsica. En principi tota persona que sigui més forta físicament que una altra o que posa a una altra persona en una situació de debilitat física ( per exemple, utilitzant una arma ) obté una situació de poder sobre ella.
  • Diferència: Hi ha diferencies ( social, econòmica, de gènere, de raça… ) que fruit de situacions establertes socialment, generen una situació d’inferioritat en unes persones o col·lectius i de superioritat i poder  en altres. Per exemple, aquells que  és situen en una situació de superioritat social per el gènere, possibilitant la violència de gènere, de raça ; possibilitant el racisme, o perquè tenen més diners, més formació o informació. També a aquelles persones que situen a les persones amb diversitat funcional en una situació d’inferioritat, en lloc d’analitzar-la des de la diferència enriquidora que és i de la que la societat ha de saber aprendre.

La violència no és un fenomen simple, ni únic. Existeixen diferents formes de violència que reflexen fenòmens i realitats molt diferents entre sí.

És un fenomen que es produeix en escalada, que s’autoalimenta, que crea un continu de formes de violència que van des de les més lleus a les més severes formes de maltracte i és fonamental establir on comença la violència, quan un comportament és violent i quan es creua la línia que marca la violència i el mal que aquesta produeix en el desenvolupament de qui la rep. (…)

Pepa Horno Goicoechea, 2009. “Amor y violencia. La dimensión afectiva del maltrato.“Editorial Desclée de Brouwer

…..

Buscant la manera de trobar l’arrel a la crua realitat de 94 assassinats per violència masclista a l’estat espanyol, 16 a Catalunya en que portem d’any ( dades extretes de feminicidio.net ) ,   ens preguntem on s’origina la violència, on comença…creient que segurament en molts comportaments que de tant repetir-los ens semblen “normals ” paraula que no vol dir res per sí mateixa. Què de veure’ls, sentir-los, reproduir-los, viure’ls ens semblen part de la nostra forma de viure i d’entendre les relacions. Com diu el diccionari de la definció de normal: “Que está de acuerdo con una norma fijada de antemano, o con lo que se considera razonable o de sentido común.” ( i qui ho fixa i ho considera?)

Però si bé és cert que volem que s’acabi aquest malson de feminicidis, potser ens hem de plantejar què hem de desaprendre totes.  Perquè… no, no és normal. Em repeteixo, normal, no vol dir res, però molt més buida de sentit es troba aquesta paraula quan parlem de fets tant greus com incomprensibles : l’amor mata.   Sembla una exageració però seria una possible deducció si t’atreveixes a mirar cap a la trista realitat actual. Comencem amb una aparent contradicció. Perquè hem aprés que l’amor tot ho cura, tot ho pot , mou muntanyes. Desaprenem: No, l’amor i els afectes també produeixen maltractes. I en moltes esferes, de fet en totes en les que hi ha vincle afectiu.

Socialment també es donen situacions de poder diferents en unxs i altrxs,  i si mirem amb perspectiva de gènere volem preguntar quins abusos de poder a nivell social percebem si ens parem a reflexionar un minut d’un dilluns al passeig Sant Joan. Hem tractat de reproduïr la piràmide de la violència amb les impressions i opinions de la gent que passava. Ens interessen sobretot situar  quins són els factors  invisibles i subtils, els que inicien moltes vegades escalades de relacions injustes i violentes sense que ens adonem. Gràcies a totes les que ens heu ajudat!

10268412_10152462696682958_9132059209662260668_nAquí trobareu algunes fotos sobre l’acte del dilluns 7 de desembre al Passeig Sant Joan amb Provença 🙂

IMG-20151207-WA0019 IMG-20151207-WA0020 IMG-20151207-WA0021 IMG-20151207-WA0022

 

 

IMG-20151207-WA0026 IMG-20151207-WA0027

IMG-20151207-WA0034IMG-20151207-WA0031

IMG-20151207-WA0032

 

 

 

ORIGEN : Observatori regular per la igualtat de gènere en noticiaris

Avui s’ha presentat a les xarxes socials ORIGEN, un projecte de l’organització SUDS i l’Observatori de la Cobertura de Conflictes de la Universitat Autònoma de Barcelona amb finançament de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.

Amb l’objectiu de contribuir a l’eradicació de la violència masclista, ORIGEN es proposa treballar per la millora de la seva cobertura en els informatius de televisió de sis cadenes (TVE, TV3, A3TV, T5, Cuatro i La Sexta) tant sobre esdeveniments locals, com estatals o internacionals.

ORIGEN elaborarà setmanalment una crítica constructiva i amb perspectiva de gènere -que en direm ‘Apunt’- sobre una informació emesa en els dies precedents. Tindrà un format concís i breu; no oferirà una visió exhaustiva de la peça analitzada sinó que se centrarà en un o dos aspectes que entenguem que ho mereixen. Esporàdicament, ens ocuparem de programes no estrictament informatius o fins i tot de peces periodístiques no televisives.

ORIGEN enviarà setmanalment els ‘Apunts’ a mitjans i professionals del periodisme, i a persones i grups, incloses instàncies docents, que treballen per l’abolició de les violències.

origen3Pots seguir la seva pàgina de facebook a https://www.facebook.com/observatoriorigen/

 

Les causes de la violència masclista són estructurals, complexes, múltiples i entrellaçades

 

 

*ACTE POSPOSAT A DILLUNTS VINENT 9 DE NOVEMBRE !IMG_20150601_223938

En els últims 40 anys hem passat de considerar la violència masclista de “normal” o “natural” per la cultura masclista  a patologitzar l’agressor com si no tinguessin voluntat pròpia o fossin casos aïllats associats a malalties mentals . Quan es tracta de la violència de gènere es refereixen  a un problema  de salut pública:

  • Per una banda patologitzant els agressors.
  • Per l’altra  victimitzant  en excés a les dones a la vegada que les mostra com a provocadores qüestionant la veracitat de les denúncies.

Tant l’opinió pública com en els mitjans de comunicació s’atribueix la conducta violenta a causa de l’alcohol, les drogues, com a conseqüència d’una provocació prèvia, resultat d’una instigació, a causa de l’atur, l’aïllament o directament a causa de la salut mental.

Tots aquests factors són  facilitadors, desinhibidors, o factors de risc de la conducta violenta.

PERÒ EN CAP CAS SÓN LES CAUSES DE LA CONDUCTA VIOLENTA.

Les causes de la violència masclista són estructurals, complexes, múltiples i entrellaçades.

 Entre d’altres en trobem 3:

– La divisió sexual del treball

Tot i que està en evolució aquest segueix sent un model imperant ja que topem amb el que s’anomena “ sostre de vidre”,  les dones estan en el mercat laboral però la seva promoció és veu limitada i restringida:

– ascendeixen fins a un punt, els llocs de poder en empreses i institucions estan ocupats majoritàriament per homes

– tenen triple càrrega: la feina, les tasques de la llar i la cura de les persones dependents.

– El mite de la superwoman; d’arribar a tot arreu i estar perfecte genera molts problemes de salut.

– La socialització genèrica tradicional

Se’ns educa de forma diferenciada, se’ns marca un estàndard que s’ajusti al futur d’home o dona:

Mentre als homes es potencia l’expressió de la violència i la repressió de l’expressió d’emocions

A les dones: la sensibilitat, l’obediència, la criança com a “mare universal”.

– La teoria de l’amor romàntic

Risc d’associar l’amor amb la possessió, els gelos, el control, la dependència emocional, la idealització que s’ha de sacrificar tot per amor,  que l’amor tot ho cura, comporta molt patiment en persones que suporten situacions abusives .

Volem dir que estem fartes, que no tenim por, i que per acabar amb aquesta xacra quotidiana que ens humilia i en el pitjor dels casos acaba en assassinats, hem de començar per desmuntar la cultura masclista.

Us convidem a concentrar-nos contra el feminicidi, com  cada dilluns primer de mes. Aquesta vegada al Passeig Sant Joan amb Indústria a les 20h.

ACTE POSPOSAT A DILLUNTS VINENT 9 DE NOVEMBRE!

cartell-feminicidis-novembre

 

Infància i gènere: Reflexions, vivències i eines educatives en l’acompanyament de processos

El passat dia 20 de juny vam poder gaudir d’una taula debat amb la participació de Teo Pardo, activista transfeminista; Martina Macini de Babàlia, grup de comaternitat i criança compartida; Mar Quintana, col·laboradora en projectes d’Educació, Gènere i Cos;  Anna Carreras i Veronica Guix de Coeducacció: Associació per la transformació educativa amb perspectiva de gènere; Isabel Rodríguez, mestra de l’escola Congrés – Indians,  i Joan Escrivà – Escolà, formador en gènere per a professionals del lleure, artista i activista Borda.

Les seves aportacions van ser molt enriquidores i ens va encantar poder gaudir dels seus punts de vista.

IMG-20150621-WA0001

Ens sentim molt satisfetes de com va anar la taula rodona, doncs l’ambient va ser participatiu i respectuós. Creiem que aquest clima va afavorir que totes les persones que estàvem ens sentíssim en un espai de seguretat,   lliures per expressar i compartir els diversos punts de vista, creant un espai d’aprenentatge horitzontal on podíem aportar i aprendre.

En aquest sentit ens agradaria disculpar si algú no va poder participar en la mesura que volia doncs érem molta gent i els temps limitat no ens ho va permetre.

Vam estructurar les reflexions en 4 blocs:

  • La construcció de la identitat de gènere, 
  • La diversitat de la identitat de gènere, 
  • Eines d’acompanyament en els processos d’identitats de gènere, 
  • Experiències i vivències en els processos d’identitat de gènere

La taula debat va començar amb la introducció del tema exposant l’evolució del joc de construccions Lego a través d’un vídeo. Destacar com aquest joc de construccions ha tingut una evolució cap a un model sexista i reforçador d’estereotips.

landing_lego_city

maxresdefault

Al llarg del debat van sorgir les següents reflexions que aquí recollim.

L’Anna Carreras de Coeducacció, va afirmar que el gènere es construeix, i comentà que a més aquesta construcció social és dicotòmica. Tot seguit Teo Pardo afegeix que a més de ser construït, això es fa sobre la base d’estereotips molt forts i des d’una edat molt primerenca.

Es reflexiona sobre el fet que la identitat de gènere estigui en el currículum de P2, i sobre com es deu abordar aquest tema a les escoles bressol. Es parla dels agents socialitzadors, entre ells l’escola, i de l’important paper que tenen. Teo diferencia dos processos, el que fan aquests agents per construir el gènere, i el que fem cada persona (en concret els infants) d’interiorització i assimilació.  Es llança des de la taula la pregunta de si considerem que la identitat de gènere és quelcom fix o, si al contrari, flueix i es va modificant al llarg de la vida.

Isabel Rodríguez comenta la seva experiència com a mestra a l’escola, i posa l’ènfasi en les joguines i els materials que oferim als infants. Remarca la dificultat de trobar materials que siguin oberts i que no siguin tendenciosos, en el qual els infants s’hi puguin sentir identificats. Afegeix, a més, que aquesta dificultat observada en els materials no és només una tendència en temes de gènere sinó també en el tipus de joc. Són jocs dirigits a infants que no permeten que es jugui a coses d’infants, sinó que el que possibiliten és jugar a ser un tipus determinat de persones adultes, en el cas concret dels Lego, jugar a ser un perfil de dones que segueix l’estereotip marcat. D’alguna manera les joguines diuen als infants com hauran de ser.

L’Anna , explica com des de l’Associació Coeducacció suggereixen al professorat que mirin l’escola amb perspectiva de gènere. Comenta com no es dubta d’intervenir quan un infant porta una dieta molt desequilibrada, però com el professorat no sol intervenir quan per exemple les nenes porten roba molt “feminitzada” (botes altes, vestits cenyits) que les impedeix moure’s amb fluïdesa, i per tant limita la seva capacitat per desenvolupar-se. Comenta que els temes de gènere semblen residuals, i és difícil que el professorat intervingui.

A partir dels dubtes sobre a quina edat es construeix el gènere i què té més pes si la genètica o l’ambient social van sorgir algunes opinions d’una membre del públic argumentant que el gènere es comença a construir fins i tot abans del naixement, en l’ecografia on es determina si serà nen o nena, doncs les expectatives familiars i socials tenen un pes important.

madre-hijas2

Com ens apuntava el Joan Escrivà, hi ha  literatura científica sobre el cervell “masculí ” i “femení” com a dues coses diferents, lectura que creu equivocada, ja que cal tenir en compte que els estímuls que condicionen les etapes primerenques de la vida són molt condicionants i que el sistema nerviós al néixer és molt immadur i mal·leable a tots aquests estímuls ambientals.

Aquesta opinió va ser recolzada i ampliada per altres ponents de la taula, així doncs la Mar Quintana fa referència a un documental francès “Té sexe el meu cervell?” on es desenvolupa la idea que naixem amb el cervell sense desenvolupar al 100% més o menys a un 25% i  que aquest s’acaba de formar les bases als 7 anys,  trencant amb la idea que es pugui néixer amb un cervell masculí o femení.

D’altra banda refereix al concepte de plasticitat neuronal; estimulant els infants a partir d’unes activitats es desenvolupen unes capacitats més que altres La branca de la genètica que aborda aquesta àrea d’estudi és diu “epigenética” i tracta d’aquesta relació entre l’ambient, la cultura i com acaba modificant la genètica i es que a partir de l’estimulació s’acaba desenvolupant més una àrea cerebral que una altra.

Aquest documental exemplifica el cas d’un estudi neurocientífic que han realitzat amb els taxistes de Londres, apunt : majoritàriament eren homes,  i van comprovar que tenien la zona cerebral relacionada amb l’orientació espacial molt més desenvolupada que la mitjana. És una idea que  fa pensar que a través de l’estimulació s’acaba modificant el funcionament cerebral i això al llarg de tota la vida.

També va sortir la idea que cal tenir en compte que aquests arguments biologistes poden tenir la seva part de veritat o traducció a algun nivell de possibilitat però que al final és important tenir present que sempre són utilitzats per justificar desigualtats. A partir d’aquí és una idea a confrontar.

igualdad1-300x199

Com a element de la construcció de la identitat de gènere dins de tots agents socialitzadors com l’escola, la família, la tele, les joguines… hi ha un element que sembla especialment interessant: és la pressió de grup i com funciona com a element de vigilància i càstig per les persones  ( sobretot pels infants i adolescents ) que no compleixen amb els rols de gènere que se suposa haurien de complir, doncs aquesta pressió és un element molt fort de construcció d’identitat de gènere, comenta Teo .

Així mateix ens va  brindar una nova lectura referent a aquests rols de gènere diferenciant la identitat de gènere de l’expressió de gènere, una cosa és el que tu sents i l’altra el que la gent veu. Al mateix temps que remarca que és aquesta expressió la que està controlada socialment, les persones no reben pressió o violència tant per la seva identitat de gènere que seria quelcom més intern sinó per la seva expressió que seria el que la resta llegeixen.

A continuació el Joan va fer una lectura de la construcció de gènere lligada a la nostra natura individual i de com al llarg de la nostra vida anem intentant encaixar dins del patró social, tot atravessant diferents crisis, totes més o menys ens hem hagut d’anar qüestionant coses, i prenent decisions per encaixar hi més o menys o per renunciar a segons quines coses.

Tot seguit es fa una pregunta concreta a la taula debat relacionada amb l’edat en que es construeix la identitat de gènere i la Verònica Guix, ens parla sobre l’experiència a l’escola bressol i com han observat que les nenes i nens vora els dos anys tenen comportaments diferenciats a nivell de joc simbòlic i relacions.

Al llarg de la taula apareix de manera reiterada el debat sobre quin és el lloc que se li ha d’assignar al discurs biologista del gènere doncs com va apuntar  la Verònica, amb la lectura de la biologia s’està parlant d’un model d’orientació sexual que es basa en un model heterosexual i això és una forma més de construcció de gènere.

Les persones de la taula coincideixen en una lectura crítica d’aquest discurs i aporten diferents reflexions al respecte, destacant les aportacions del Joan al voltant de la dualitat: crec que la biologia aquesta de la que parlem no és una biologia autèntica, aquest és el problema que la cultura ha sotmès en certa manera la biologia i ara des d’un discurs pretesament biològic defensem la dualitat.

La Mar sobre l’ús intencionat de certes especies i animals per tal de reforçar l’androcentrisme i etnocentrisme cultural imperant, ens va parlar dels “bonobos”: el tema dels primats per exemple, sovint es compara amb els ximpanzés, però no es parla dels bonobos, que és una espècie de primats que fan servir les relacions sexuals entre ells com a forma de resolució de conflictes i no té un sentit reproductiu. I també va aportar una lectura feminista sobre el  comportament de les lleones i el lleó: tenim assumit que el lleó espera com un rei a que les lleones li portin la caça, però hi havia una feminista que ho analitzava i deia que podries fer la lectura completament al revés: és una manada de lleones que viuen  felices i necessiten al lleó només pel tema reproductiu.

I per últim de l’Anna  sobre el ús que es fa d’aquesta per tal de defensar certs discursos tradicionalistes que es resisteixen a qualsevol replantejament del gènere,  és que som així per naturalesa per essencialitzar i dir, és immutable i no es pot canviar, llavors jo m’aferraria més al discurs de tot allò cultural que estem treballant aquí perquè realment es pot canviar, però si que és un argument molt ferm el  dir,  clar és que per naturalesa som diferents.

A continuació es pregunta a la taula si el gènere es construeix només una vegada i es contesta que el gènere és quelcom dinàmic i que encara que hi ha períodes molt sensibles com són la infantesa i l’adolescència, es va desenvolupant durant tota la vida, compartint que diria que fins i tot abans de morir segurament que hi ha algú que està reflexionant sobre la seva identitat no només de gènere sinó de qualsevol altre aspecte important i rellevant per ell o ella.

Algunes frases que en resum ens proposen eines educatives per acompanyar des del respecte a la diversitat:

  • “No matar les princeses, sinó socialitzar-les.”
  • “Un punt clau en la construcció del gènere som nosaltres mateix@s”
  • “Compensar i treballar segregats no està malament, no està malament si no obliguem a ningú a estar en un o altre bàndol.”
  • ” A l’hora d’acompanyar infants i joves que viuen identitats de gènere no normatives: autonomia, no assumir res que no hagin dit ellxs.”
  • “Autodeterminació: La capacitat de decisió sobre els seus cossos, jocs…part de la decisió és seva”
  • “No culpabilitzar”
  • “No centrar els processos d’acompanyament en el patiment. Hem de projectar vides potencialment felices.”
  • “Millor parlar d’opcions que d’orientacions. Hi ha experiències que demostren que es pot decidir.”
  • “Si penséssim en cap identitat de gènere, què passaria? Seria un món molt divers, però interessant. Més que pensar en cap millor pensar en moltes.”
  • “És important que existeixin referents diversos i divergents.”
  • “Importància dels espais on es desenvolupin perquè es sentin còmodes.”
  • “Les identitats de gènere són múltiples. És important l’acompanyament, de com fer-ho perquè les criatures siguin qui vulguin ser.”
  • “Les identitats de gènere no s’acaben de construir mai, si no que es fan al llarg de la vida. Hi influeixen elements com els diferents agents socialitzadors, pressions de grups, etc.”
  • “És necessari una revisió nostra de com eduquem i veiem als infants ja que això els repercuteix”
  • “Intentem crear espais neutres on les criatures puguin desenvolupar-se sense imputs que condicionin”

Enllaços suggerits:

Trailer Documental “Bambi”:

Documental “Té sexe el meu cervell”

Vídeo sobre l’evolució  del joc de construccions “Lego”

Trailer pel·lícula “Tom Boy”

Enllaç bloc ” Espacio de Familias de personas Trans”

Enllaç web ” Espacio de Familias de personas Trans”

  • transfamilia.org

Enllaç “Asociación de familias de menores transexuales”

Enllaç facebook “Associació Generem”

MINERVA

Minerva és construcció col·lectiva a través del que inspiren les paraules i les històries. Fixar un punt de llum. Aturar el dinamisme de les idees i materialitzar-lo amb una fotografia. Captar l’imperceptible i deixar-lo fluir entre la llum i el quadre.

Minerva ha pres forma de bloc perquè sigui un espai de trobada i cerca, una recopilació que vol generar un arxiu bibliogràfic al que acudir.
http://la-minerva-blog.tumblr.com/

Minerva va començar amb un curs d’iniciació a la fotografia al CFD de Barcelona i els ulls que miren rere l’objectiu de la càmera són els de la Lídia Sardà, que des d’una perspectiva feminista busca històries desviades, extraviades, diverses  i transformadores.

Minerva tot just ha començat a moure’s i no té intencions d’aturar-se perquè si d’una cosa no es pot fugir, és del moviment.

Lídia Sardà va estudiar la llicenciatura disseny gràfic a l’escola Bau, un màster de tipografia a l’escola Eina. Actualment s’està introduint en el món de la fotografia a l’escola CFD Barcelona.

“¿Y como pudo marcharse dejando así? ¿Cómo puede vivir sin haberse reconciliado conmigo? Se acercó a la ventana y se puso a mirar la calle”
Ana Karenina, Vec n. Tolstoi.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“En el borde del border me llamo Filo”
Capitalismo Gore, Sayak Valencia.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“Durante unos segundos tras colgar el teléfono, se sintió tan desconcertada que incluso dudó si estaba despierta o en el interior de uno de esos sueños confusos en los que una se pegunta cuál de los dos lados está”
No me llames cariño, Isabel Franc.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“La revolución que llevo imaginando mucho tiempo, efectivamente, serà feminista o no será, pero no solo eso: su motor será la sexualidady si arma mas poderosa, el cuerpo”
Transfeminismos, Diana J. Torres.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“Miedos que me arrastran por el suelo de los pelos, que me agreden furiosos y poc a poc me dominan dometiendo mi razón hasta matarla”
Poeta muerta, Patricia Heras.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“Una hechicera loba le contó sobre el Demonio a una coyota”
Caliban y la bruja, Silvia Federici.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“Hay que sacar la nariz fuera porque van a pasar cosas. Cuando empezamos a movernos, empezamos también a remover la vida a nuestro alrededor”.
Los ojos amarillos de los cocodrilos, Katherine Pancol.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“Sobrevivir. Y contar la historia, para que la locura no acompañe al silencio”
La voz dormida, Dulce Chacón.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“Fedya siempre me había atraído por su actitud pensativa, su respuesta sensible y su amorpor la belleza. En aquel momento sentí algomás fuerte que me hizo estremecer”
Viviendo mi vida, Emma Goldman.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“Afirmamos nuestras identidades torcidas como respuesta a la negación, como resistencia al ocultamiento, por venganza, por placer por rabia”
Devenir perra, Itziar Ziga.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“La causa nacional lationamericana es, ante todo, una causa social: para que América Latina pueda nacer de nuevo, habrá que empezar por derribar a sus dueños, país por país”
Las venas abiertas de América latina, Eduardo Galeano.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“Nadie poseerá este cuerpo de lagos y volcanes, esta mezcla de razas, esta historia de lanzas, este pueblo amante del maíz, de las fiestas a la luz de la luna”
La mujer habitada, Gioconda Belli.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“Respirar aire recién nacido, ver ensancharsela aurora por el cielo, escuchar los pájaros… Allí si, pero aquí…”
La sonrisa etrusca, José Luís Sampedro.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

“De la tragedia a l’esperança; algun dia cauran tots els murs”
Trilogia palestina, Gasan Kanafsni.

“Nunca te imagines que eres distinta de lo que a los demás pareciera que lo que fueras o pudieras haber sido no sería sino distinto de lo que habías sido si hubieras parecido a los demás que eres distinta”
Alicia en el pais de las maravillas, Lewis Carrol.

Dilluns 6 de juliol a les 20h, convocatòria contra el feminicidi a l’Eixample

Ens trobem davant d’una onada creixent d’assassinats masclistes davant els quals la societat i els poders públics es mostren impassibles mentre nosaltres som assassinades dia rere dia.

Durant l’any 2014, es van produir 102 assassinats i feminicidis a l’Estat Espanyol i aquest 2015 en portem 40. AIXÓ ÉS UN FEMINICIDI
. A més a més, Catalunya és el territori on es donen les tasses més altes de violència masclista davant d’altres territoris de l’Estat Espanyol, segons dades de geofeminicidio.com

És per aquest motiu que des del col·lectiu feminista Degenerades, volem mostrar la nostra repulsa a aquests actes. Volem un barris lliures d’agressions sexistes i violència masclista.

Per això, us convidem a concentrar-vos amb nosaltres cada primer dilluns de mes contra el feminicidi a Avda. Gaudí amb C. de la Indústria a les 20h quan s’hagi produït algun assassinat entre una convocatòria i una altre.

cartell-feminicidis-julio15

SI ENS TOQUEN A UNA ENS TOQUEN A TOTES!

EL MASCLISME MATA. NO SÓN MORTS AÏLLADES, ÉS UN FEMINICIDI!