STOP GORDOFOBIA y las panzas subversas

 

STOP GORDOFOBIA 

“Por suerte no hay no gordas que quieran hablar sobre nosotras” comença la xerrada presentació a la Tinta del Poblesec  d’un llibre  “STOP GORDOFBOIA y las panzas subversas” de l’autora Magdalena Piñeyro  carregada d’humor  i dosis de crítica i lluita.

Stopgordofobia és una plataforma on ha començat a agrupar testimonis i experiències personals de persones grasses primer a través del facebook  https://www.facebook.com/stopgordofobia/?fref=ts   i després a través de la publicació del mateix llibre.  Dos participants d’aquesta plataforma Lucrecia i la pròpia Magdalena Piñeyro ens expliquen quins són els inicis de la plataforma.

CcseigZWoAATFml

Juntament amb un company durant els aconteixements del 15M es van adonar que no hi havia cap reivindicació sobre la opressió de la gordofobia, i es van qüestionar per què  no s’havia polititzat els seus cossos. Ser grassa, explica Magda, significava coses negatives, vergonya i molt tabú per això consideren que moltes persones grasses vivien i viuen dins de l’armari.  De fet la pàgina de facebook va començar com un grup tancat, fins que van decidir “sortir de l’armari” i fer-la pública per denunciar la discriminació que han patit a partir de les experiències personals.

En un primer moment pensaven que l’opressió i discriminació només afectava a les dones però aviat es van adonar que la gordofobia és una opressió independent al gènere . Afecta a més dones a nivell quantitatiu però també hi ha homes afectats, el que succeeix és que aquests no estan explicant el que els passa i ho pateixen en silenci. Els homes però per ser discriminats han d’estar molt grossos en canvi les dones si surten de la talla 38 ja estan discriminades.

A vegades sento que sóc grassa abans que dona doncs a nivell personal m’ha afectat més. Comenta Magda.

Aquest tipus d’opressió afecta en molts àmbits, com comenten amb humor; “la microgordofòbia” fent un símil amb el “ micromasclisme”  es detecta quan vas a fer un café a un bar i directament et posen sacarina, o demanes un refresc i el  porten light “

Igualment afecta en àmbits tant importants en la vida d’una persona com l’àmbit laboral; discriminació per raó d’imatge en moltes entrevistes de feina per exemple , en l’àmbit sanitari diagnòstics erronis degut als prejudicis que la grossor genera  o en el mercat del cos: depenent amb quins cossos et relaciones puja el teu “catxé “ o et baixa i en aquest mercat, els cossos grassos estan poc valoritzats.

Les grasses tenen un altre tipus d’opressió de gènere que les no grasses i ho especifiquen clar:

Enlloc de la foreta o “piropo”  tenim l’insult, enlloc de l’amor lliure la soledat, enlloc de la lluita perquè es deixi de veure la dona com a objecte sexual  tenim el reconeixement d’una por profunda a no ser desitjada.

Ens expliquen que es senten molt a prop de persones amb trastorns alimentaris i senten que hi ha molt en comú doncs viuen en la constant possibilitat de ser una altra cosa, una versió “ aparentment millorada” d’elles mateixes.

I tot això ve provocat degut a un imperialisme cultural, on les referents per tot arreu les protagonistes ( en publicitat, cinema, mitjans etc. ) “ sempre són no grosses i això genera un exili d’una mateixa, un cos en el que tu no et reconeixes perquè la societat et diu que hi ha una millor versió de tu esperant en una altra part. “

També afecta a nivells com no trobar cadira o roba de la mida necessària. És un lloc força inhòspit el que ens toca viure a les grasses.  

Es pregunten d’on vé  el per què d’aquesta opressió i troben la resposta en una discriminació social per raó d’estètica, per moral; ( es culpa d’una mateixa estar gorda) i també per part de la comunitat científica.

<<Gorda de mierda, adelgaza! … es por tu salud>> diu amb ironia Magda.

La OMS reconeix la grassor com un factor de risc però no com una enfermetat, en canvi per la gent totes les persones grasses estan malaltes, comenta.

Hi ha un discurs social que crea cossos  erronis,  que necessiten canviar d’estat, superar a un estat millor,  hi ha una societat que privilegia uns cossos per sobre d’uns altres i aquest és el discurs que la medicina legitima i la societat segueix quan el discurs mèdic està  en plena complicitat amb la indústria dietètica . Durant la història la qüestió moral s’ha vist estigmatitzada l’esglèsia moralitzant l’ànima, la Il·lustració la raó i actualment la comunitat científica estigmatitzant els cossos.

En aquest discurs es genera  la culpa: es responsabilitat d’una mateixa estar grassa i  és la responsabilitat del que ser grassa implica socialment, perquè al darrera hi ha un contingut moral : Si algú escull ser grassa per què se l’hauria de discriminar?, i per altra banda, fins a quin punt algú pot escollir estar o no estar grassa quan hi ha tants factors que travessen aquest estat? Es pregunten. “Al final la gran culpa és la pròpia existència”.

La grassor és també una qüestió social i de nivell econòmic; s’associa el discurs de grassa és igual a opulència o viure molt bé , quan la realitat és que té més a veure amb la classe obrera com apunta en el seu estudi  Esther Vivas sobre alimentació , entre molts altres factors, el fet de no tenir temps, diners , educació alimentària rebuda, entren en joc.

Analitzen com  la gordofobia és un negoci; a partir de tractaments mèdics, dietes, productes cosmètics . Tot i que apunten una crítica: està molt bé parlar contra l’imperi de l’estètica per al mateix temps és molt important denunciar la gordofòbia, cosa que no s’està fent ni en l’àmbit del feminisme . S’ està mirant cap a una altra banda i no s’està fent prou pressió  en aquest sentit. Alhora però enfatitza que és el feminisme l’ únic espai  on troben que poden lluitar,  des d’on es pot fer front a aquesta discriminació.

Citen referències de Naomi Wolf com que dedicar molt temps a l’estètica  resta temps a la lluita o el règim de la inanició destrueix el feminisme. No menjar  pot generar sentir-te dèbil, inestabilitat emocional, falta d’energia. Fan referència a la cita “ La dieta com a sedant polític” i també afegeix; ” les persones amb transtorns alimentaris són preses polítiques del patriarcat”.

Una altra crítica és que actualment es centra la solució en l’autoestima , o qui sosté arguments com “estimat a tu mateixa” i és una forma d’individualitzar, aïllar,  quan es tracta d’una lluita col·lectiva, social.  No és un problema d’una persona quan tota la societat està enviant missatges de que el seu cos no és acceptable, cal lluitar de forma conjunta.

En aquest sentit apunta Magda que els activismes “grassos” estan sorgint  del sur, operen des de referents de llatinoamèrica sobretot.  Els majors referents en la lluita per acabar amb la gordofobia tenen relació amb formes d’acceptar el cos , una mateixa i les altres que provenen de formes d’entendre l’acceptació versus superació personal  i  les relacions que la pròpia cultura del sur comporta.

En relació a una pregunta del públic és parla sobre l’eròtica de les persones grasses i fan referència a practicar altres desitjos, a crear diferents imaginaris en la gent, a pensar en els cossos grossos reconquistant el plaer i el desig, així com practicar l’eròtica de la grassor com a  activisme. Ens  parlen sobre unes jornades que es basaven en el desig i el plaer “ A mi que me llamen cerda “  on es van crear grups no mixtes de persones grasses en que eren les que es relacionaven de forma eròtica públicament,  generant altres imaginaris, construint desitjos .

La xerrda conclou amb un dels molts poemes que podem trobar en el llibre.   Podeu trobar més informació a : www.stopgordofobia.com

Anna Pérez

“Cuerpo”

Hoy me desperté harta de la infamia

 de las cintas métricas

del gris y de la tristeza

 Y me pinté de preciosos colores,

te pinté de preciosos colores.

Hoy me levanté hermosa

Porque te abracé

Y abracé lo que soy

Porque elegí no vestir más muerte

Para vestirte de amor

Para vestirme de amor.

Lejos de cobardías y desprecios

De la roña ajena puesta sobre mí y sobre ti

De la pesadez de su mirada sobre vos

Sobre mí.

Me limpié su mugre

Te quité  su mugre

Y me puse alegre.

Hoy me sentí capaz

Y como siempre me obligaron a odiarte,

Hoy me obligué a amarme.

Y como siempre me obligaron a morir,

Hoy te obligué a vivir por sobre todas las cosas.

A renacer de las cenizas

No como ave fénix

Sino como gorda que despierta

Por fin

Del letargo.

Hoy tu suavidad,

Redondez y esponjosidad

Me robaron una sonrisa

Mientras me aferraba a tu firmeza.

Y prometí que nunca más

Derramaría una lágrima en tu nombre

(Cuerpo gordo )

Ni en mi nombre

(Magda )

Que es lo mismo

(gorda )

Prometí,

Aunque soy consciente

De que mañana al despertarme empezará

una nueva vieja guerra.

Y volveré a pelear contigo, querido amigo.

Des de ya:

Perdóname.

                                                                                       Magda Piñeryo

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s