Infància i gènere: Reflexions, vivències i eines educatives en l’acompanyament de processos

El passat dia 20 de juny vam poder gaudir d’una taula debat amb la participació de Teo Pardo, activista transfeminista; Martina Macini de Babàlia, grup de comaternitat i criança compartida; Mar Quintana, col·laboradora en projectes d’Educació, Gènere i Cos; Anna Carreras i Veronica Guix de Coeducacció: Associació per la transformació educativa amb perspectiva de gènere; Isabel Rodríguez, mestra de l’escola Congrés – Indians, i Joan Escrivà – Escolà, formador en gènere per a professionals del lleure, artista i activista Borda.

Les seves aportacions van ser molt enriquidores i ens va encantar poder gaudir dels seus punts de vista.

Ens sentim molt satisfetes de com va anar la taula rodona, doncs l’ambient va ser participatiu i respectuós. Creiem que aquest clima va afavorir que totes les persones que estàvem ens sentíssim en un espai de seguretat, lliures per expressar i compartir els diversos punts de vista, creant un espai d’aprenentatge horitzontal on podíem aportar i aprendre.

En aquest sentit ens agradaria disculpar si algú no va poder participar en la mesura que volia doncs érem molta gent i els temps limitat no ens ho va permetre.

Vam estructurar les reflexions en 4 blocs:

La construcció de la identitat de gènere,
La diversitat de la identitat de gènere,
Eines d’acompanyament en els processos d’identitats de gènere,
Experiències i vivències en els processos d’identitat de gènere

La taula debat va començar amb la introducció del tema exposant l’evolució del joc de construccions Lego a través d’un vídeo. Destacar com aquest joc de construccions ha tingut una evolució cap a un model sexista i reforçador d’estereotips.

Al llarg del debat van sorgir les següents reflexions que aquí recollim.

L’Anna Carreras de Coeducacció, va afirmar que el gènere es construeix, i comentà que a més aquesta construcció social és dicotòmica. Tot seguit Teo Pardo afegeix que a més de ser construït, això es fa sobre la base d’estereotips molt forts i des d’una edat molt primerenca.

Es reflexiona sobre el fet que la identitat de gènere estigui en el currículum de P2, i sobre com es deu abordar aquest tema a les escoles bressol. Es parla dels agents socialitzadors, entre ells l’escola, i de l’important paper que tenen. Teo diferencia dos processos, el que fan aquests agents per construir el gènere, i el que fem cada persona (en concret els infants) d’interiorització i assimilació. Es llança des de la taula la pregunta de si considerem que la identitat de gènere és quelcom fix o, si al contrari, flueix i es va modificant al llarg de la vida.

Isabel Rodríguez comenta la seva experiència com a mestra a l’escola, i posa l’ènfasi en les joguines i els materials que oferim als infants. Remarca la dificultat de trobar materials que siguin oberts i que no siguin tendenciosos, en el qual els infants s’hi puguin sentir identificats. Afegeix, a més, que aquesta dificultat observada en els materials no és només una tendència en temes de gènere sinó també en el tipus de joc. Són jocs dirigits a infants que no permeten que es jugui a coses d’infants, sinó que el que possibiliten és jugar a ser un tipus determinat de persones adultes, en el cas concret dels Lego, jugar a ser un perfil de dones que segueix l’estereotip marcat. D’alguna manera les joguines diuen als infants com hauran de ser.

L’Anna , explica com des de l’Associació Coeducacció suggereixen al professorat que mirin l’escola amb perspectiva de gènere. Comenta com no es dubta d’intervenir quan un infant porta una dieta molt desequilibrada, però com el professorat no sol intervenir quan per exemple les nenes porten roba molt “feminitzada” (botes altes, vestits cenyits) que les impedeix moure’s amb fluïdesa, i per tant limita la seva capacitat per desenvolupar-se. Comenta que els temes de gènere semblen residuals, i és difícil que el professorat intervingui.

A partir dels dubtes sobre a quina edat es construeix el gènere i què té més pes si la genètica o l’ambient social van sorgir algunes opinions d’una membre del públic argumentant que el gènere es comença a construir fins i tot abans del naixement, en l’ecografia on es determina si serà nen o nena, doncs les expectatives familiars i socials tenen un pes important.

Com ens apuntava el Joan Escrivà, hi ha literatura científica sobre el cervell “masculí ” i “femení” com a dues coses diferents, lectura que creu equivocada, ja que cal tenir en compte que els estímuls que condicionen les etapes primerenques de la vida són molt condicionants i que el sistema nerviós al néixer és molt immadur i mal·leable a tots aquests estímuls ambientals.

Aquesta opinió va ser recolzada i ampliada per altres ponents de la taula, així doncs la Mar Quintana fa referència a un documental francès “Té sexe el meu cervell?” on es desenvolupa la idea que naixem amb el cervell sense desenvolupar al 100% més o menys a un 25% i que aquest s’acaba de formar les bases als 7 anys, trencant amb la idea que es pugui néixer amb un cervell masculí o femení.

D’altra banda refereix al concepte de plasticitat neuronal; estimulant els infants a partir d’unes activitats es desenvolupen unes capacitats més que altres La branca de la genètica que aborda aquesta àrea d’estudi és diu “epigenética” i tracta d’aquesta relació entre l’ambient, la cultura i com acaba modificant la genètica i es que a partir de l’estimulació s’acaba desenvolupant més una àrea cerebral que una altra.

Aquest documental exemplifica el cas d’un estudi neurocientífic que han realitzat amb els taxistes de Londres, apunt : majoritàriament eren homes, i van comprovar que tenien la zona cerebral relacionada amb l’orientació espacial molt més desenvolupada que la mitjana. És una idea que fa pensar que a través de l’estimulació s’acaba modificant el funcionament cerebral i això al llarg de tota la vida.

També va sortir la idea que cal tenir en compte que aquests arguments biologistes poden tenir la seva part de veritat o traducció a algun nivell de possibilitat però que al final és important tenir present que sempre són utilitzats per justificar desigualtats. A partir d’aquí és una idea a confrontar.

Com a element de la construcció de la identitat de gènere dins de tots agents socialitzadors com l’escola, la família, la tele, les joguines… hi ha un element que sembla especialment interessant: és la pressió de grup i com funciona com a element de vigilància i càstig per les persones ( sobretot pels infants i adolescents ) que no compleixen amb els rols de gènere que se suposa haurien de complir, doncs aquesta pressió és un element molt fort de construcció d’identitat de gènere, comenta Teo .

Així mateix ens va brindar una nova lectura referent a aquests rols de gènere diferenciant la identitat de gènere de l’expressió de gènere, una cosa és el que tu sents i l’altra el que la gent veu. Al mateix temps que remarca que és aquesta expressió la que està controlada socialment, les persones no reben pressió o violència tant per la seva identitat de gènere que seria quelcom més intern sinó per la seva expressió que seria el que la resta llegeixen.

A continuació el Joan va fer una lectura de la construcció de gènere lligada a la nostra natura individual i de com al llarg de la nostra vida anem intentant encaixar dins del patró social, tot atravessant diferents crisis, totes més o menys ens hem hagut d’anar qüestionant coses, i prenent decisions per encaixar hi més o menys o per renunciar a segons quines coses.

Tot seguit es fa una pregunta concreta a la taula debat relacionada amb l’edat en que es construeix la identitat de gènere i la Verònica Guix, ens parla sobre l’experiència a l’escola bressol i com han observat que les nenes i nens vora els dos anys tenen comportaments diferenciats a nivell de joc simbòlic i relacions.

Al llarg de la taula apareix de manera reiterada el debat sobre quin és el lloc que se li ha d’assignar al discurs biologista del gènere doncs com va apuntar la Verònica, amb la lectura de la biologia s’està parlant d’un model d’orientació sexual que es basa en un model heterosexual i això és una forma més de construcció de gènere.

Les persones de la taula coincideixen en una lectura crítica d’aquest discurs i aporten diferents reflexions al respecte, destacant les aportacions del Joan al voltant de la dualitat: crec que la biologia aquesta de la que parlem no és una biologia autèntica, aquest és el problema que la cultura ha sotmès en certa manera la biologia i ara des d’un discurs pretesament biològic defensem la dualitat.

La Mar sobre l’ús intencionat de certes especies i animals per tal de reforçar l’androcentrisme i etnocentrisme cultural imperant, ens va parlar dels “bonobos”: el tema dels primats per exemple, sovint es compara amb els ximpanzés, però no es parla dels bonobos, que és una espècie de primats que fan servir les relacions sexuals entre ells com a forma de resolució de conflictes i no té un sentit reproductiu. I també va aportar una lectura feminista sobre el comportament de les lleones i el lleó: tenim assumit que el lleó espera com un rei a que les lleones li portin la caça, però hi havia una feminista que ho analitzava i deia que podries fer la lectura completament al revés: és una manada de lleones que viuen felices i necessiten al lleó només pel tema reproductiu.

I per últim de l’Anna sobre el ús que es fa d’aquesta per tal de defensar certs discursos tradicionalistes que es resisteixen a qualsevol replantejament del gènere, és que som així per naturalesa per essencialitzar i dir, és immutable i no es pot canviar, llavors jo m’aferraria més al discurs de tot allò cultural que estem treballant aquí perquè realment es pot canviar, però si que és un argument molt ferm el dir, clar és que per naturalesa som diferents.

A continuació es pregunta a la taula si el gènere es construeix només una vegada i es contesta que el gènere és quelcom dinàmic i que encara que hi ha períodes molt sensibles com són la infantesa i l’adolescència, es va desenvolupant durant tota la vida, compartint que diria que fins i tot abans de morir segurament que hi ha algú que està reflexionant sobre la seva identitat no només de gènere sinó de qualsevol altre aspecte important i rellevant per ell o ella.

Algunes frases que en resum ens proposen eines educatives per acompanyar des del respecte a la diversitat:

“No matar les princeses, sinó socialitzar-les.”
“Un punt clau en la construcció del gènere som nosaltres mateix@s”
“Compensar i treballar segregats no està malament, no està malament si no obliguem a ningú a estar en un o altre bàndol.”
” A l’hora d’acompanyar infants i joves que viuen identitats de gènere no normatives: autonomia, no assumir res que no hagin dit ellxs.”
“Autodeterminació: La capacitat de decisió sobre els seus cossos, jocs…part de la decisió és seva”
“No culpabilitzar”
“No centrar els processos d’acompanyament en el patiment. Hem de projectar vides potencialment felices.”
“Millor parlar d’opcions que d’orientacions. Hi ha experiències que demostren que es pot decidir.”
“Si penséssim en cap identitat de gènere, què passaria? Seria un món molt divers, però interessant. Més que pensar en cap millor pensar en moltes.”
“És important que existeixin referents diversos i divergents.”
“Importància dels espais on es desenvolupin perquè es sentin còmodes.”
“Les identitats de gènere són múltiples. És important l’acompanyament, de com fer-ho perquè les criatures siguin qui vulguin ser.”
“Les identitats de gènere no s’acaben de construir mai, si no que es fan al llarg de la vida. Hi influeixen elements com els diferents agents socialitzadors, pressions de grups, etc.”
“És necessari una revisió nostra de com eduquem i veiem als infants ja que això els repercuteix”
“Intentem crear espais neutres on les criatures puguin desenvolupar-se sense imputs que condicionin”