CINE-FORUM “HANNAH ARENDT”

Aquest proper dilluns 12 de maig a les 20h, a l’ELI La Clandestina, projectem la pel·lícula de “Hannah Arend”, de Margarethe von Trotta. Veniu a veure-la i a comentar-la plegades!

CINE-FORUM “La Belle Saison”

 

Aquest proper dilluns 8 de maig a les 20h, a l’ELI La Clandestina, projectem  la pel·lícula de “La Belle Saison”, de Catherine Corsini. Veniu a veure-la i a comentar-la plegades!

Sinopsi: La història va començar a París, al 1971. Delphine coneix a Carole. La primera, filla de camperols, es muda a la capital per aconseguir una independència financera i somia amb tenir la seva pròpia vida sota el seu control, quelcom impensable en aquella època. La segona, parella d’Alexandre, viu feliçment els començaments de la revolta feminista. Una és misteriosa i reservada, però té clar que li agraden les dones. L’altra, ignora totalment que pugui sentir una atracció cap a aquestes. La història d’amor que comencen juntes, desequilibra les seves vides i es troben amb la realitat.

Els TCA i la violència estètica

En el marc de les terceres jornades feministes, organitzades pel col·lectiu Olesa Feminista, el passat dissabte 1 d’abril, l’Alys Samson Estapé i l’Elena GRuiz, dues companyes del col·lectiu, van compartir la seva experiència amb els desordres d’alimentació, posant al centre del seu testimoni la marca de gènere que impregna els TCA.

A continuació, compartim una entrevista que Olesa Ràdio els va fer on exposen el seu punt de partida a l’hora de compartir des de l’experiència: http://www.olesademontserrat.cat/olesaradio/pl11/radio-a-la-carta/id6593/hotel-gori-1842017.htm

Perquè estem cansades de mantenir-nos en silenci, ens posem al centre vulnerables i organitzem el malestar!

 

 

 

Paren de matar, Ni Una Menos, Vivas Nos Queremos

Salí para el trabajo y no fui
Salí para la escuela y no llegué
Salí de baile y me perdí
De pronto, me desdibujé

Mis amigos me buscan por ahí
Los vecinos pegaron un cartel
En los postes de luz de la cuadra,
en el subte, en el tren

Me busca mi hermano, me busca mi madre
Perdieron contacto ayer a la tarde
Vino la tele
Habló mi padre, la red explota y el Twitter arde

Si tocan a una, nos tocan a todas
¿El femicidio se puso de moda
Y el juez de turno se fue a una boda
Y la policía participa de la joda?
Y así va la historia de la humanidad
Que es la historia de la enfermedad

Ay, carajo,
qué mal que estamos los humanos, loco
¡Paren de matar!

Y dicen que desaparecí
Porque estaba sola por ahí
Porque usaba la falda muy corta,
Se la pasan culpándome a mí
Me dijeron que diga que sí
Me mataron desde que nací

Me enseñaron a ser una esclava
Lava, lava y a parir
De sol a sol, de la noche a la mañana
Me matan y mueren todas mis hermanas

¡No me toques, chabón!
No tengo ganas
Me matan y se infecta la raza humana
Le temen al poder que de mis ovarios emanan

Soy esta herida que se pudre y no sana
Me matan y conmigo se muere mi mama
Y así va la historia de la humanidad
Que es la historia de la enfermedad

Ay, carajo, qué mal que estamos los humanos, loco

PAREN DE MATAR
NI UNA MENOS
VIVAS NOS QUEREMOS

“Miss Bolivia”

RESISTENCIA-EXISTENCIA

Tengo mi calma inquieta y mi rabia paralizada.

Tengo mi respuesta confusa y mi dolor muy claro.

Y es que el mundo lo hemos convertido en cuerda floja,

dónde quién no se mantiene en equilibrio constante,

cae al vacío-lleno de piedras punzantes.

Pero en esta cuerda de tira y afloja monopolizada por unos pocos,

Nosotras convertimos nuestra invisibilidad en arte,

tejemos hilos de resistencia

y construimos tantas direcciones cómo el viento sopla.

Nos miramos a los ojos y nos leemos el alma

en el encuentro de la vida.

 

Sheila

Ens trobem als carrers, la lluita continua

 

Des de fa dos anys, que ens trobem cada dilluns primer de mes al carrer per mostrar la nostra ràbia i rebuig als feminicidis, com fa temps que ho fan també altres companyes de lluita. La nostra premissa ha estat trobar-nos només si d’un mes a l’altre hi havia algun feminicidi a l’Estat espanyol, i la situació és que no hi ha hagut cap mes que hàgem pogut no reunir-nos, ja que els assassinats masclistes són constants i sembla, que imparables.

El masclisme ens recorda que mata.

I n’estem molt cansades. De perdre vides en mans del patriarcat, un sistema injust que legitima, perpetua i silencia la mort en vida de moltes. I la vida en mort.

Sortir al carrer ha estat un exercici d’empoderament i aprenentatge col·lectiu. De marcar un punt de fuga en el silenci mediàtic i en la impersonalitat de carrers, plens de persones que no es miren, que no es toquen. Que passen, mentre la vida pesa per a moltes.

Amb aquests actes hem intentat sempre lligar el masclisme quotidià, els micromasclismes amb els feminicidis. Per a nosaltres és imprescindible veure que cal acabar amb qualsevol rastre de masclisme per a arribar al dia que cap dona, lesbiana o trans, sigui assassinada pel fet de ser-ho. 

Avui ens acomiadem d’aquesta acció i d’aquest espai al barri, perquè necessitem un espai de reflexió per trobar noves maneres de seguir al carrer i seguir assenyalant i mostrant el nostre rebuig als feminicidis.

Però ens veiem als carrers, la lluita continua! 

 

Porqué ayer te mataron

y hoy no estás a mi lado.

Ya no volverás más a ocupar las calles conmigo,

no serás más carne, ni piel, ni espíritu.

No encontraré más tu hombro, ni cogeré tu mano.

El asesinato ha acabado contigo

y a mi me ha dejado huérfana, herida,

aunque no callada, no perdida.

 

No voy a dejar de gritar que te mataron,

que te mataron, que te mataron.

Que un hombre acabó contigo.

Nunca nos mataran a todas,

no podrán por mucho que lo intenten,

por mucho que nos anulen, que nos domestiquen,

que nos repriman, que nos acosen, que nos violen.

Mientras una luche, NO PODRÁN.

Kafeta 4rt Aniversari Degenerades

Des del col·lectiu Degenerades de dones, lesbianes i trans estem preparant una kafeta per celebrar el nostre quart aniversari el proper dissabte 26 de novembre a la Eli La Clandestina (Passatge Dos de Maig 14-16 (M) L5 Sant Pau-Dos de Maig). Serà un dia per compartir i debatre sobre el feminisme, i també per passar-ho bé i conèixer-nos entre totes. Hi haurà música, actuacions, tallers, exposicions, espai per infants, menjar i beguda.

PROGRAMA

12.00-13.30h: Taula rodona «Feminismes i privilegis»

Taula-debat entorn als feminismes a Barcelona, on ens preguntarem si tenen en compte la diversitat de realitats de les dones, lesbianes i trans. Reflexionarem sobre si els feminismes de la nostra ciutat tenen en compte la interseccionalitat, o si per contra són exclusius i se sostenen en els privilegis d’algunes.

Ponents: Liando la Mora

12.00-14.30h: Vermut

13.30-14.30h: Concert de «Las amigas de la Yoli». Cançó d’autora, poesia i rap, per i des de la resistència

https://www.youtube.com/watch?v=2WofeL3vi38

14.30-15.30h: Dinar vegà

15.45-16.05h: Monòleg d’humor feminista de Núria Pérez

16.30-18h: Xerrada «Polititzar el malestar des de l’experiència de la bulimia, el dol i la malaltia» amb ponents per confirmar

Vulnerar-se. Deixar-se tocar. Esgarrapar-se el fetge. Deslliurar-se. Obrir i aclucar els ulls. Acaronar les pors i els fantasmes. Ballar l’espiral. Despertar en l’ara i l’aqui. En nosaltres.

17.30-18.30h: Espai infantil amb Conta-contes a càrrec de BeLoba

18.30-19h: Espectacle de teles «Desitjos»

19.15-20h: Micro obert; espai per compartir des de la lliure creativitat.

20.00-00.00h Concerts i sopador amb

Ke te Kalles, Masiva; https://www.youtube.com/watch?v=m-Mm5J1-2WM

Lulla & Bittah; https://www.youtube.com/watch?v=74TtayrXRic

i per finalitzar la festa tindrem PD Laon.

 

Mònica Vilar, una dona que mou fitxa

Els escacs són un joc que en versió competició està considerat com un esport olímpic.  En els sis segles d’història d’aquest joc són poques les dones que han protagonitzat competicions, ja sigui a nivell professional o amateur. La  Mònica és una d’elles.

Mònica Vilar López va néixer a Olot, Girona el 27 de juliol de 1970.

És jugadora d’escacs i va ser campiona d’Espanya l’any 1995 a la final jugada a Vitòria i va resultar subcampiona els anys 1991 i 1992. Ha estat sis vegades campiona femenina de Catalunya d’escacs.

També ha participat representant a Espanya en les olimpíades d’escacs en tres ocasions (1992,1996, 1998) així com en el campionat d’Europa d’escacs per equips (1992).

Forma part del club d’Escacs d’Olot des del 1977 fins a dia d’avui.

 Què són per a tu els escacs?

Per a mi és un esport, un esport mental que m’agrada perquè el pot practicar tothom a totes les edats, no té cap límit, pots veure una partida que està jugant un senyor de setanta anys amb un nen de deu anys. Trobo que fa que sigui un esport  al que hi pots jugar sempre, això m’agrada.

Quan vas començar a interessar-te per aquest món? Qui te’n va ensenyar?

Quan era ben petita  veia  jugar al meu pare a casa. Ell es posava sol amb el taulell per estudiar-lo, tenia llibres d’escacs per aprendre. Jo el mirava i sentia curiositat. Li vaig començar a dir que volia jugar amb ell així que el meu pare tot veient la meva afició em va ensenyar . Poc després em va inscriure al Club d’Escacs d’Olot.

Vaig començar  al Club amb set anys, i de seguida em vaig sentir una més, m’hi trobava ben acollida i còmoda, però estem parlant de l’any 1977, llavors una nena jugant a escacs era… era la única en tota la província! Hi havia senyors d’altres clubs que s’enfadaven si els guanyava , senyors grans que es molestaven.

Actualment hi ha varies nenes jugant als clubs però en aquella època no n’hi havia cap.

Buscant informació i referències sobre la teva trajectòria apareix que ets “Mestre Fide”. Què vol dir exactament?

Amb els escacs també hi ha un sistema de categories . Hi ha la categoria màxima, que és Gran Mestre, per sota hi ha Mestre Internacional, i després Mestre FIDE. Jo sóc Mestre FIDE femenina .

Per les categories masculines  els títols porten afegit el susbtantiu ‘Absolut’ i per a les femenines ‘Femení’. Per exemple: Gran Mestre Aboslut i Gran Mestre Femení

Pots dedicar-te als escacs a nivell professional? És a dir, t’hi pots guanyar la vida?

Per dedicar-t’hi professionalment jugant campionats, cal estudiar tot el dia, dedicar-te exclusivament als escacs. No deixa de ser un esport minoritari i els que s’hi guanyen bé la vida  són molt pocs que estan a l’elit.

Després també hi ha jugadores i jugadors que s’hi dediquen professionalment, tot i no estar a l’elit,  sobretot fent classes.

 

Quines són les  teves jugadores referents ?

A nivell femení, Judith Polgar és la millor jugadora que hi ha hagut de totes les èpoques.  Ha jugat entre l’ elit mundial, ha estat vuitena del món  i cap jugadora  fins avui  ha aconseguit el que va aconseguir ella en el seu moment.

A nivell masculí, Kasparov.  M’agrada molt el seu joc i ha estat molts anys . També m’agrada Carlsen que és l’actual campió del món.

 

Parla’ns una mica del Club d’Escacs d’Olot.

És un dels clubs més grans que hi ha a la província i té molta història; es va fundar l’any 1948 i sempre ha estat arrelat a la ciutat i proposant activitats . El club fa classes a a les escoles, en horari escolar. Els nens i nenes coneixen els escacs, n’aprenen i als que els agrada continuen.

Actualment som aproximàdament un centenar de persones sòcies.

I d’aquest centenar de persones, quantes són dones?

Es poden contar amb els dits d’una mà… n’hi deuen haver quatre o cinc, som molt poques.

T’hi trobes bé en aquest club?

Estic a l’Olot des de petita, i no he tingut cap problema. Al contrari, m’hi he sentit molt còmoda, i com que m’han vist crèixer, sempre he estat una més, i així m’he sentit.  De petita hi havia alguns senyors grans que s’enfadaven,  em passava quan jugava a altres clubs fora de l’Olot, i aquí tenia sort del recolzament del meu pare, que sempre m’acompanyava als campionats. Aquest fet però va passar poques vegades, i sobretot al principi de jugar, després, quan ja tothom em coneixia, no hi havia cap problema.

Penses que és podria aconseguir que més dones s’interessin pels escacs?

El món dels escacs és un món majoritàriament d’homes, crec que s’haurien de promocionar més els escacs entre les nenes, no es promocionen.

Un bon exemple de la importància de la promoció seria França on tots els equips que juguen la lliga obligatòriament han de tenir  un jugador juvenil i una jugadora dona. La tasca de promocionar els jugadors/es  tant juvenils com femenins recau sobre els clubs. Han aconseguit que hi hagi moltes noies a França que juguin a escacs i  tenen un equip femení dur, potent. En les olimpíades i els Europeus els equips que tenen més rànquing són francesos.

Fa anys, quan estava a la delegació de Girona  es va proposar fer quelcom semblant i de manera progressiva promocionar les nenes, però els clubs no van voler i no ho van aprovar. No és un tema que els interessi massa.

També considero que donar premis en els campionats femenins, tot i que hi ha gent en contra,  seria una manera de motivar i promocionar.

 Quines habilitats o capacitats es requereixen o  s’activen quan una es disposa a jugar una partida d’escacs?

El que requereix és sobretot concentració per poder analitzar i calcular.  Això ho aprens a base d’estudiar partides, d’entrenament en temes de càlcul de varies jugades i de jugar molt. Per a la gent que s’inicia i concretament a la mainada els ajuda a concentrar-se, a prendre decisions.  Si t’equivoques has d’acceptar  la decisió i tirar endavant amb totes les conseqüències.

Creus que aquestes capacitats són pròpies d’un perfil psicològic determinat o més pròpies d’un gènere o d’un altre?

Tinc la meva opinió però no sé perquè hi ha menys noies que nois  igual que no sé perquè hi ha menys noies a carreres d’enginyeria. Crec que les persones mes tímides tenen mes facilitat , doncs en l’esport d’equip influeix més la timidesa però en escacs aquest fet no passa . Tot i així, els escacs són  un esport fantàstic perquè tothom pot jugar sense límit d’edat o perfil psicològic.

 Én els grans tornejos i olimpíades d’escacs es competeix per separat en categories d’homes i dones. Què opines sobre aquest fet?

No té lògica la  segregació entre homes i dones, la igualtat a nivell de capacitat és la mateixa .

Però considero que actualment està bé la separació perquè no hi ha igualtat a nivell de quantitat i es necessita promocionar  les noies perquè s’aconsegueixi la igualtat concretada en tants homes com dones que estan jugant al mateix nivell. No sé si s’aconseguirà algun dia, perquè no s’ està fent res perquè això sigui així.  Quan arribem a la igualtat ja no caldrà separar i deixarà de tenir sentit.

En aquest marc s’ha organitzat de cara al juliol d’enguany el “Congreso Internacional por la igualdad de las mujeres en la Ajedrez” a Vitòria, amb l’objectiu de visibilitzar i atraure dones al món dels escacs. Creus que són necessaris aquests congressos o iniciatives semblants?

Estan bé aquestes iniciatives però  fer un congrés un cop a l’any no és suficient si  només ens quedem  amb això. L’exemple més clar és quan es proposa promocionar les noies i els clubs s’hi neguen.

Als campionats, en les categories inferiors hi ha nens  i nenes però  a mesura que van creixent les nenes ho van deixant, sobretot  a l’adolescència.  Crec que seria en aquesta etapa on s’hauria d’incidir més i fer una promoció especial.  Però crec també que va lligat a la societat; no estem en una societat igualitària. Les dones en general estan maltractades  en el món laboral i cobren menys,  dones directives en llocs de responsabilitat gariebé no n’hi ha o n’hi ha molt poques.  Veig molta pressió  sobre les nenes en la publicitat, les pel·lícules, els programes, sembla que els objectius de les nenes hagin de passar pel seu atractiu físic i aquí és d’on s’ha de partir.  Mostrar des de  petites que els objectius no són  prioritàriament aquests.

Però trobar la igualtat en els escacs és difícil quan la societat no és igualitària.

Quin és el teu millor record com a jugadora d’escacs?

L’any que vaig quedar campiona d’Espanya; era un somni per a mi i recordo especialment quan ho vaig aconseguir .

A partir dels quinze anys i durant uns anys seguits vaig quedar campiona de Catalunya i quan vam jugar a Olot recordo molt l’última ronda quan m’estava jugant el títol perquè estava jugant a casa.

Els escacs m’han permès viatjar molt, conèixer altres cultures ; m’han enriquit personalment.

I per finalitzar l’entrevista, penses que en algun moment s’acabaran les combinacions possibles a l’hora de jugar escacs?

Sempre van sorgint noves variants , en les posicions hi ha tantes possibilitats que si es poguessin acabar no ho veuríem ni nosaltres ni les futures generacions.

No crec que s’acabin les combinacions, són infinites.

ENTREVISTA: Anna Pérez i Isa Calsina

CORRECCIONS: Gemma Sanauhja

FOTOGRAFIA: Isa Calsina i Lídia Sardà

En honor a la culpa

M’agrada tocar-me, acariciar-me, inspeccionar-me, complaure’m i escoltar-me gemegar. M’agrada trobar-me amb jo, despullada entre els llençols i amb un fil de llum que franqueja les cortines de l’habitació. M’excita utilitzar lubricant, sentir-me mullada i relliscar entre els meus llavis. M’agrada refregar-me amb el coixí, a un ritme compassat entre cada moviment i la respiració, excitada, entretallada, accelerada, delirant. M’agrada desitjar-me i no sentir-me culpable.

“Has de deixar de fer això”, em repetia totes les nits quan, de més petita, provava de descobrir-me, convençuda que “les nenes no les fan aquestes coses”.

Doncs sí, les nenes sí les fem aquestes coses i, malgrat ho fem oficial a la universitat, ens remenem des que les pessigolles començaven a fer-se presents en nosaltres. Encara recordo quan, a l’escola, els meus amics parlaven sobre com, quan i amb qui es masturbaven. “I tu, et masturbes?”, em preguntaven. “Jo? No, no, jo no”, responia abaixant la mirada, incomodada al sentir que aquell tema formava part d’una llista prohibida a la que no em tocava accedir.

Entre les amigues tampoc en parlàvem, resultava incòmode, vergonyós, impropi per a nosaltres. Ens limitàvem a escoltar, amb el pudor a les orelles. Res més que resignar-se. No més lluny que anul·lar el desig, abdicar-lo en honor a la culpa.

“No ho tornaràs a fer més”, em repetia. I és que això que tan t’agrada, de ben segur que està mal vist. Ningú te’n parla, ningú et pregunta, ningú ho comparteix amb tu. Si t’amagues al fer-ho, serà perquè no és bo. Aquesta era la lògica, el què apareixia quan una tractava de descobrir-se i inspeccionar-se, sense maldats ni pornografies. Res més que experimentar amb el despertar d’alguna cosa que es remou dins teu, el despertar d’un pessigolleig animal i innocent, que es fa lloc amb nitidesa i és embrutat per la infàmia amb rapidesa.

Quan dic que em toco, algunes se sorprenen. “Ah però, que les noies també us toqueu?”. Sí, també ens toquem. “Ah però, i com és que no ho dieu?”. Per la culpa, la por, la vergonya i el sentir-se indecent, anormal i lliurement carnal. Perquè si és bo, segur que és dolent per a mi. Perquè si ningú me’n parla, serà que no toca parlar-ne. Perquè si m’amago, serà que és obscè. Perquè el desig és immoral i la masturbació femenina un producte de la indústria pornogràfica. Perquè les nenes no les han de fer aquestes coses.

Text: Elena GRuiz

Foto: Leo Müller